L’any 1931 va ser un any prolífic en esdeveniments històrics, també per a l’Anoia i específicament per a Igualada.
El 8 de març, el Bisbe Joan Perelló beneïa la primera pedra del que esdevindria un dels edificis més emblemàtics de la ciutat: la Llar o Asil del Sant Crist. L’espectacular obra va ser projectada per l’arquitecte Rubió i Bellver, i va ser possible gràcies al llegat de les Germanes Castells Reixachs. Ja de bon inici la intenció era que fos destinat a llar d’avis.
L’edifici ocupa una illa sencera, entre els carrers de Milà i Fontanals, Prat de la Riba i Sor Rita Mercader, i està protegit com a bé cultural d’interès local.
La construcció va començar l’any 1931, a partir d’una donació efectuada per les germanes Magdalena, Dolors i Concepció Castells, membres d’una influent família de mecenes locals, relacionada amb la corona. Va ésser construït durant la Guerra Civil, amb l’excusa d’anar destinat a biblioteca. Entre el 1936 i el 1939 la guerra civil espanyola va interrompre’n les obres, que no van finalitzar fins a l’any 1941. L’asil fou inaugurat pel mossèn Amadeu Amenós i Roca. El 1943 els representants de les legatàries van emprendre les gestions destinades a convertir el conjunt arquitectònic en residència per a la tercera edat.
Actualment n’és titular l’orde de les Germanetes dels Ancians Desemparats. L’edifici de l’asil respon a un projecte de Joan Rubió i Bellver, deixeble d’Antoni Gaudí. Tot i que les línies bàsiques són pròpies del modernisme, es tracta d’una construcció tardana i eclèctica, que integra diferents formes de l’arquitectura popular i tradicional catalana.
República Catalana
Òbviament, l’any 1931 va ser també l’any de la República Catalana. El 14 d’abril, es va hissar la bandera tricolor en el Centre Republicà, i després a l’Ajuntament. Un “Comitè Polític Republicà” va proclamar la República Federal “assumint provisionalment el poder sobirà i popular de la Ciutat d’Igualada”. El dia 15 es va proclamar la República Catalana per ordre del Govern provisional i es va constituir el nou Ajuntament. Com sabem, la República Catalana va ser molt efimera, i ràpidament es va imposar el govern central espanyol.
La lluita dels Rabassaires
El 15 de setembre, van acudir al jutjat més de 300 Rabassaires de Masquefa, Piera i Vallbona, per a reclamar contra els contractes de “rebassa”. Mesos després, el novembre, es va constituir “l’Agrupació de propietaris de finques rústiques del Partit Judicial d’Igualada”.
Tal i com explicava l’exconsellera i metgessa Montserrat Tura en un article al diari Ara, “en el món rural i especialment en les zones encara poc industrialitzades del que avui coneixem com a regió metropolitana, els grans propietaris agrícoles no conreaven directament la terra sinó que als anys vint un 80% de les explotacions agrícoles es regien per algun tipus de contracte d’arrendament, de parceria, de masoveria o de rabassa morta.
Una situació molt complexa, en la qual la federació de sindicats de diversa matriu units l’any 1922 sota el nom d’Unió de Rabassaires tindrà un paper extraordinàriament important a l’hora de proposar solucions a la problemàtica social que havia produït la gran crisi agrària posterior a la fil·loxera.
Aquesta organització era molt més que un sindicat i el seu model de cooperativisme i la seva forta vinculació amb el republicanisme polític de base popular van escriure pàgines molt reeixides actuant de cohesionador de les reivindicacions dels jornalers i obrers i dels pagesos que aspiraven, i així ho reivindicaven, a aconseguir ser petits propietaris defensors de l’explotació agrària familiar, autònoma i hereditària.
La consciència sindical de la pagesia rabassaire va ser capaç d’articular vincles amb la consciència sindical obrera i amb el desplegament polític i cultural del republicanisme popular, i va ajudar de manera significativa a la victòria d’ERC a les eleccions municipals del 1931.
La Unió de Rabassaires va arrelar en municipis en què ja existia una tradició cooperativista i centres socials que ajudaven a la culturització dels treballadors”.
