A la tardor de 1618, una psicosi col·lectiva recorria les comarques interiors de Catalunya. Rumors foscos sobre pactes diabòlics, collites malmeses i marques satàniques s’escampaven de poble en poble. A Igualada, el Consell de Prohoms mirava amb recel els esdeveniments dels territoris veïns de l’Urgell, la Segarra i el Lluçanès. En aquells indrets, el procurador fiscal Arnau Febrer havia endegat una ferotge cacera contra desenes de dones acusades de bruixeria que -segons es deia- duien gravada a l’espatlla la marca del dimoni. Davant d’aquest escenari d’histèria, les autoritats igualadines van prendre una decisió dràstica: calia netejar la vila de qualsevol ombra de bruixeria.
El 24 d’octubre de 1618, els consellers igualadins van debatre una proposta inusual: contractar els serveis d’un “endeví” o especialista a desemmascarar bruixes, figura ja reclutada per ciutats com Manresa i Santpedor. La resolució municipal fou clara: fer venir aquell home per identificar les sospitoses i netejar la terra de persones que causaven grans danys i delictes contra la llei divina. El Consell va determinar que el cost del viatge no eixiria directament de les arques públiques, sinó d’una col·lecta o “plega” popular entre el veïnat, encarregant la gestió als prohoms Jaume Amat i Miquel Santa Susanna. L’ordre deixa així:
“E més, sobre la proposició feta per los dits Srs. Cancellers, que en la ciutat de Manresa y viles de St. Pedor y altres viles han enviat a sercar un home, que, segons se diu, con eix les bruxes, y mane la justícia castigar aquelles y netejar la terra de semblants persones, les quals causen en ella notables danys y cometen atroços delictes contra la lley de Deu nostre Señor.
Ha determinat lo dit honor cancell ques envie a sercar lo dit home, perqué les bruxes ques trobaran puguen esser castigades, y reste netejada la present vila de aquelles: ab tal condició que sia feta aplega per la present vila per dit efecte, y del ques trobará, ques pague lo gasto, y no altrament: y pera fer dita plega y fer venir lo dit home, lo dit cancell ha anomenat Jaume Amat y Miquel Santa Susanna, prómens de dit concell”
La paranoia va trobar aviat la primera víctima. Als primers dies de gener de 1619, una vídua anomenada Montserrada Serra va arribar a Igualada fugint de Moià, acompanyada dels seus dos fills i del marit d’una neboda. La dona cercava un refugi on refer la seva vida, escapant del clima d’infàmia que l’assetjava a la seva terra. Tanmateix, l’estigma la va perseguir: fou immediatament detinguda i empresonada sota l’acusació de bruixa i metzinera. Sense cap prova material, el 7 de gener els consellers van acordar redactar una carta als jurats de Moià per esbrinar si hi havia indicis reals o acusacions fermes contra ella.

Mentre s’esperava la resposta, les autoritats van sotmetre la presonera a la prova ritual de rentar-li les espatlles amb aigua beneïda per veure si sorgia la pretesa marca del diable, la qual va resultar negativa. El prohom Francesch Spiell va tornar de Moià confirmant que, si bé Montserrada gaudia de mala fama, no existia cap prova ni delació de bruixes condemnades que l’incriminés. Paral·lelament, els consellers van indagar sense èxit en els processos que el notari Joan Vinyes conservava a Vic sobre bruixes executades a Artés i Sallent.
Davant la manca de proves i el resultat negatiu de la prova de l’aigua beneïda, el Consell Secret de 25 de gener de 1619 va optar per una solució de compromís: ordenar que se li rentessin novament les espatlles i, de no aparèixer la marca, fos immediatament alliberada i expulsada de la vila per haver-hi entrat sense llicència municipal. Aquest cas palesa com l’obsessió per la bruixeria combinava la por a allò desconegut amb un estricte control social sobre els forasters.
Forques en un turó prop de la ciutat
La bruixeria, tanmateix, no era l’únic fenomen que sacsejava la mentalitat de l’època. L’aplicació del càstig corporal i el turment formaven part de la cort dels batlles d’Igualada. Tot i que la tortura no era habitual a la ciutat, fins al punt que l’any 1606 es van haver de fer venir dos botxins de Barcelona per aplicar el turment al bandoler Toni Font, la violència institucionalitzada era una realitat. La pena de passatge o assots públics servia com a lliçó moral per als delictes menors.
Un document de 1536 il·lustra aquest tipus de punició i la sobirania del municipi. El 28 de setembre de 1536, el consell secret de prohoms, reunit a la cort dels batlles i assessorat pel doctor en lleis Bernabé Serra, va confirmar la sentència contra Joan de Montagut, un lladre gascó. La pena establia que el criminal havia de ser assotat públicament i desterrat. L’endemà dissabte, Montagut fou passejat pels carrers d’Igualada, probablement a cavall d’un ase, mentre el botxí l’assotava davant la població, imitant la costum de la Bòria de Barcelona. L’acta destaca que “fou assotat per la present vila”, palesant la voluntat de convertir el sofriment en un instrument de redreçament social i d’autonomia municipal.
Per als crims de major gravetat s’utilitzava la forca. Com moltes viles, Igualada posseïa les seves pròpies forques permanents fora del nucli urbà, en un turó. Un contracte de l’any 1400 conservat al Llibre de la Universitat testimonia com Guillem Rovires venia als consellers un tros de terra on s’havien edificat les forques. Aquesta estructura retallada a l’horitzó recordava constantment quin era el destí reservat als criminals.
A través dels documents de la Història d’Igualada de Mossèn Segura, se’ns revela un retrat fascinant de la societat dels segles XVI i XVII. La bruixeria, l’espectacle dels assots públics, la presència de les forques i els misteris de la fe popular, modelaven la vida quotidiana d’aquella època.













