Un article de
Joan Marc Montiel
Joan Marc Montiel

Cineclub Montbui

Joan Marc Tomàs Ribé
Joan Marc Tomàs Ribé

Cineclub Montbui

16 de novembre de 2026 a les 10:46 hores

“Vull fer la pel·lícula que m’agradaria veure com a espectador”

Entrevista a Javi Prada, director de cinema fantàstic i de terror

Resumeix l'article amb IA:
Marca'ns com a mitjà preferit!
Un article de
Publicitat

Javi Prada és un director, guionista i productor asturià especialitzat en el cinema fantàstic i de terror. Amb una trajectòria de més de quinze anys en el sector audiovisual, ha dirigit una trentena de curtmetratges, alguns dels quals han aconseguit un ampli reconeixement internacional i més d’un centenar de premis. També ha treballat en documentals i sèries de televisió, com Dorien, i ha desenvolupat una important tasca com a productor a través de Gamera Studios. Amb Gummy, Prada fa el salt al llargmetratge de ficció, una proposta de terror que juga amb els rols de víctima i depredador i que confirma la seva passió pel cinema de gènere.

A Gummy, allò que inicialment sembla una relació força evident entre un depredador i la seva víctima acaba evolucionant cap a una situació completament diferent. En quin moment vau decidir capgirar aquesta dinàmica? Què us interessava explorar amb aquest canvi de rols i quines possibilitats narratives us oferia?

La idea parteix d’una proposta inicial del guionista Rubén Tejerina. Va ser ell qui va plantejar la premissa de la història i, a partir d’aquí, va començar a escriure el guió. Juntament amb ell i César Rodríguez Blanco vam anar definint quina història volíem explicar. El canvi de rols sempre va ser una proposta de Rubén i em sembla molt encertada, perquè fa que la pel·lícula respiri d’una manera diferent.

El cinema de terror té una capacitat gairebé única de fer-nos gaudir d’escenes que, fora de la pantalla, ens resultarien absolutament repulsives. A Gummy, la violència té un pes important. Com vas treballar aquest aspecte per aconseguir que l’impacte físic i la tensió no eclipsessin el gaudi cinematogràfic de l’espectador?

Com bé dius, per a mi el gaudi cinematogràfic de l’espectador és la finalitat. Havíem de fer alguna cosa impactant, que et fes sentir que eres allà. Al final, tot és una qüestió del conjunt: la música, la fotografia, els meravellosos efectes de Pedro Rodríguez, «Pedrati», l’elecció dels plans, el muntatge… Les pel·lícules són un treball en equip, i aquestes escenes en són una bona prova.

Javier Botet és un actor amb una presència física molt particular, que el cinema fantàstic i de terror ha convertit en una de les seves figures més reconeixibles. A Gummy dona vida a Mauro, un personatge inquietant que va molt més enllà de la seva aparença. Com vau construir aquesta personalitat? Quina part del personatge vau treballar especialment per allunyar-lo del simple arquetip de l’home amenaçador?

Jo tinc la sort de conèixer en Javi Botet des de fa molts anys, i fins i tot hem viscut junts, hahaha!

A en Javi i a mi ens agraden molt les pel·lícules d’assassins en sèrie, els true crime i tot aquest univers. Per això va ser molt bonic construir junts el món de Mauro: com es mou, quines són les seves fílies, les seves fòbies… Tot el que envolta Mauro és molt inquietant, i això m’agrada.

Després d’una trajectòria vinculada també a la producció i a formats més breus, Gummy representa el teu debut com a director de llargmetratges. Afrontar una història durant noranta minuts o més exigeix una altra manera de construir el ritme i mantenir l’interès del públic. Quin ha estat el repte més important d’aquesta primera experiència i què has descobert sobre tu mateix com a director?

Sí, és el meu primer llargmetratge com a director, però he produït moltes coses. Això m’ha donat una visió general de com s’han de plantejar els projectes. He vist dirigir grans cineastes i n’he après molt. Tenia moltes ganes de fer aquest pas.

Era evident que l’enfocament havia de ser diferent, però m’ho he pres amb serenitat i amb la confiança que tant els actors com els tècnics m’havien regalat una feina excel·lent.

El títol de la pel·lícula adquireix un significat especial a mesura que avancem en la història. La idea que hi ha darrere de Gummy va ser el motor inicial del projecte o va anar prenent forma durant l’escriptura del guió? Fins a quin punt aquest concepte va condicionar les decisions creatives i l’univers visual de la pel·lícula?

Bé, no sabria dir-t’ho exactament. Va ser un procés creatiu tan bonic amb Rubén Tejerina que tot va sorgir d’una manera molt natural. Tenim universos molt semblants i això facilita molt les coses a l’hora de crear.

D’altra banda, tinc la sort de comptar amb el meu equip habitual, tant en fotografia (Daniel G. Canal), com en direcció artística (Jaime Boyero), música (Javier Bayón), etc. Tots saben quin enfocament vull donar a les històries, i això fa que el conjunt de la pel·lícula funcioni.

El terror és un gènere que viu constantment del joc amb les expectatives de l’espectador, però també corre el risc de caure en fórmules massa conegudes. Quan plantejaves Gummy, quines convencions del gènere volies mantenir i quines tenies clar que havies de trencar per oferir una experiència diferent?

No vull desvetllar gaire cosa, perquè m’agrada que l’espectador descobreixi cada situació, però tenia clara la premissa des del principi: «Vull fer la pel·lícula que m’agradaria veure com a espectador». I a mi, com a espectador, m’agrada. Amb això ja estic content.

Al llarg de la història del cinema de terror hi ha cineastes que han acabat definint una manera molt particular d’entendre el gènere. Des de la transgressió visual de David Cronenberg fins a l’esperit gamberro de Sam Raimi, passant per figures com Spielberg, Hitchcock, Kubrick o Carpenter. Quines influències cinematogràfiques han estat més presents durant la concepció de Gummy? Hi ha algun homenatge o referència que els espectadors més cinèfils puguin identificar?

Bé, crec que a Gummy hi ha tot el cinema que m’agrada. Evidentment, Cronenberg i Raimi, però també Spielberg, Hitchcock, Kubrick, Tarantino, Carpenter i molts altres.

Si hi ha referents, prefereixo que els espectadors els descobreixin per ells mateixos, per no fer espòilers, hahaha!

Un dels aspectes que més criden l’atenció de Gummy és el seu component físic i visceral. En una època en què els efectes digitals tenen cada vegada més protagonisme, heu apostat pels efectes pràctics per donar més realisme a les imatges. Com va ser el treball amb el maquillatge, els efectes especials i les escenes més explícites? Per què era tan important apostar per aquesta materialitat?

Tot són efectes pràctics, no hi ha efectes digitals. A mi m’agrada, sempre que sigui possible, no abusar dels efectes digitals. Quan veig alguna cosa feta de manera real, m’ho crec. Si ho veig digital, penso: «D’acord, és digital, però m’ho empasso».

Crec que precisament per això Gummy impacta tant: per la realitat de les imatges.

El terror i l’humor negre han mantingut històricament una relació molt interessant. De vegades, una situació especialment desagradable pot provocar una riallada inesperada, i aquest contrast encara pot fer més inquietant allò que acabem de veure. Quin paper juga l’humor negre dins de Gummy? Consideres que saber quan fer riure l’espectador és tan important com saber quan provocar-li por?

Bé, crec que de vegades una bona broma o un gest poden treure una mica de pes a allò que estem veient. Això passa concretament en diverses parts de la pel·lícula.

Evidentment, totes dues coses són molt importants. Saber quan fer riure el públic és tan important com saber quan espantar-lo, però sempre en la mesura justa per no perdre el to de la pel·lícula.

En el cinema de terror, el so sovint és tan important com la imatge. Una música inquietant, un soroll inesperat o fins i tot un silenci poden generar una angoixa extraordinària. Com vau treballar el disseny sonor i la banda sonora de Gummy? Quina importància tenen les referències musicals de cineastes com John Carpenter o Quentin Tarantino en la teva manera d’entendre la relació entre música i imatge?

El so és molt important per a mi. Crec que moltes vegades és precisament el so, fins i tot més que la imatge, el que marca la diferència entre un producte versemblant i un que no ho és. Vaig tenir la sort de treballar amb Sam Tornero, de La Oficina, que és un geni, i vam poder fer una mescla estupenda.

D’altra banda, tenim la música de Javier Bayón, que treballa amb nosaltres des de Dorien. Ja sap què ens agrada i sempre troba el punt exacte.

Sempre tinc referents molt clars, com Carpenter o la manera com Tarantino introdueix cançons a les seves pel·lícules. M’imagino com podrien encaixar diferents acords en determinats moments o quins temes hi podrien quedar bé.

Una pel·lícula de terror no acaba de completar-se fins que entra en contacte amb el públic. Les reaccions poden ser molt diverses: crits, rialles nervioses, incomoditat i fins i tot situacions extremes. Durant les primeres projeccions de Gummy, hi ha hagut alguna reacció que t’hagi sorprès especialment?

Sí, al Screenfest de Los Angeles una noia gairebé es va desmaiar i la van haver de treure de la sala.

Fins a quin punt t’interessa observar aquestes reaccions per entendre si la pel·lícula aconsegueix transmetre allò que t’havies proposat?

Com a director, sempre saps en quin moment arriba un acudit o en quin moment hi ha un ensurt que ha de funcionar. És molt bonic veure la reacció del públic.

Després d’aquest primer llargmetratge, quin futur t’imagines darrere de la càmera? T’agradaria consolidar una trajectòria dins del cinema de terror o tens ganes d’explorar altres gèneres i registres? I, sobretot, quin és el principal repte que et marques per a les pròximes pel·lícules?

Doncs no sé quantes pel·lícules dirigiré al llarg de la meva vida: cinc, deu… Però m’agradaria que totes tinguessin el meu segell personal i poder aconseguir una identitat pròpia. Crec que això és el més difícil. Aquí és on hi ha el repte.

Et veus continuant dins del gènere de terror o t’agradaria explorar altres territoris cinematogràfics?

Sí, continuaré apostant pel gènere, tot i que també m’agraden altres temàtiques. Encara que reconec que no sé si faria bé una comèdia. Sens dubte, em sembla el gènere més difícil de fer.

Com a director, sempre estàs explorant, i m’agradaria fer coses noves.

Temes  Cultura Cinema
T'ha semblat interessant? Comparteix aquest contingut amb els teus contactes!
Deixa el primer comentari
Et recomanem×
Log Club VeuAnoia

Vull ser col·laborador/a del Club

Emplena i envia el següent formulari per sol·licitar ser col·laborador del Club VeuAnoia. Ens posarem en contacte amb tu al més aviat possible!

Registra't

Inicia la sessió

No tens compte?
Registra't

Comença a jugar!

Selecciona l'avatar que més t'agradi i completa el formulari: