El mes de maig de 1999, es va inaugurar la Biblioteca Central d’Igualada, a l’edifici de Cal Font. Avui és un dels llocs més emblemàtics de la ciutat, fàcilment distingible gràcies a la seva antiga xemeneia, doncs el centre de lectura es va instal·lar a l’edifici de l’antiga fàbrica tèxtil de Cal Font.
La biblioteca disposa dels fons que fins llavors havien contribuït al servei de la lectura de la ciutat: la Biblioteca de la Fundació “la Caixa” (1927), amb una important col·lecció local i hemeroteca; la Biblioteca de la Cooperativa (1930), amb un fons interessant de tema social, la Sala de Lectura Sant Jordi (1978), especialitzada en llibres infantils i juvenils i una part important del fons tècnic i especialitzat de la Biblioteca Joan Serra i Constansó.
Del complex de l’antiga fàbrica, que havia arribat a ocupar una superfície aproximada de dues hectàrees, només se’n mantingueren la xemeneia, construïda per l’enginyer F. Vives Pons l’any 1920, i la nau que acollia els telers Vincenzi.
El 1990 es va iniciar la transformació urbanística de la zona. Els treballs del Pla Especial d’Ordenament de Cal Font contemplaven l’enderrocament de fins a cinc illes de cases i la creació, a l’exterior de la fàbrica, d’un espai públic allargassat, l’actual plaça de Cal Font, delimitada en un dels extrems per la nau i la xemeneia, convertida en la fita visual que presideix la plaça.
El projecte per transformar l’única nau supervivent en una biblioteca, promogut per l’Ajuntament d’Igualada, fou elaborat pels arquitectes Pau Carbó, Josep Xavier García i Carles Crespo.
Les necessitats del programa obligaren a incrementar la superfície de l’edifici, de 1.140 m2 a 2.346 m2, amb una doble operació, creant un altell a la planta baixa i apujant el nivell de la coberta per habilitar una nova planta al sotacoberta. En aquest cas, l’espai de façana entre la coberta i l’edificació original se solucionà amb un parament de vidre a tot el perímetre. L’estructura de fusta de les encavallades, afegida a l’entrada de llum perimetral, confereix al conjunt de la planta un aspecte singular.
L’Anoia, més a prop del mar
El 18 de març de 1999, el president de la Generalitat, Jordi Pujol, inaugurava un nou tram de la carretera C-15, entre Capellades i Sant Pere Riudebitlles. De tots els trams de l’Eix Diagonal, era el que, fins aquell moment, reduïa més el temps de trajecte entre l’Anoia i l’Alt Penedès, i amb el mar.
El tram obert el 1999, de 9,5 quilòmetres, connecta Capellades amb Sant Pere de Riudebitlles i permet que un recorregut que fins llavors es feia en uns 35 minuts per la C-244 es pogués fer en tan sols 10 minuts per la nova C-15. El tram de la carretera va tenir un cost de gairebé 5.000 milions de les antigues pessetes. Aquest alt pressupost es devia al fet que discorre per uns terrenys molt abruptes que segueixen la vall del riu Anoia i creuen la serralada prelitoral fins a retrobar el traçat de la C-244 a Sant Pere, ja en la depressió del Penedès. El resultat és una via que en tan sols 10 quilòmetres té 10 viaductes, un pont de grans dimensions sobre l’Anoia i tres túnels d’entre 200 i 400 metres de llarg.
Diverses associacions ecologistes es van oposar inicialment a aquest traçat perquè travessa un paratge natural on viuen diverses espècies animals, algunes d’elles en perill d’extinció, especialment aus rapinyaires. Per exemple, algunes de les poques parelles d’àligues perdigueres de país. Això va obligar a la Generalitat a introduir més mesures correctores i construir viaductes i túnels.
La carretera C-15, entre Vilanova i la Geltrú, Vilafranca del Penedès i Igualada, més el tram de la C-37, entre Igualada i Manresa, es coneix com a eix Diagonal.
Amb 67 quilòmetres de longitud té la funció d’unir la costa del Garraf amb la Catalunya interior, alhora que vertebrar les anteriors ciutats entre elles i afavorir les relacions econòmiques.
En aquests moments, és en marxa un procés per construir una autopista en el tram Igualada-Capellades, i una carretera 2+1 d’aquí fins a Vilafranca.
