Avui farem una excepció al to habitual d’aquesta columna per rumiar un moment sobre el gran exercici de transparència que va representar el debat de diumenge a TVE. Més aclaridor impossible.
D’entrada, el primer a constatar és que hem estat (i estem) fent el préssec de mala manera. Perquè allò que havia de ser tan trencador, tan revolucionari, i des del punt de vista de l’Estat tan digne de represàlies, en realitat va passar amb la màxima normalitat sense que s’ensorrés res. La tecnologia, en forma d’interpretació simultània, ho va resoldre sense més complicacions; i tots aquells infarts, aquella santa indignació, de tants i tants espanyols que suposadament volien seguir la transmissió (ja m’agradaria veure quants van ser, a l’hora de la veritat), no es van produir. Alguns es van ofendre, però va ser més per autoodi (com la socialista aquella de la piulada de Twitter, l’exemple més diàfan de la mentalitat de l’esclau) que no pas per aporellisme. Primera lliçó de transparència, doncs: la renúncia a la llengua és absurda, perquè mantenir-la no provoca cap hecatombe. Senzillament, és un fruit de la por.
La segona potser no és tan sorprenent, però resulta igual d’important. I fàcil d’enunciar: el sobiranisme parla català i l’espanyolisme no. Perquè per a l’espanyolisme la llengua, que és la identitat, no té importància; o més ben dit, sí que en té, però no la nostra, no: la seva. De l’ultraespanyolisme no és cap sorpresa, perquè ho sabem de sobres, i com a mínim té la decència de venir a cara descoberta: són anticatalans i no se n’amaguen (bé, els del PP només a mitges, però també és cert que aquest és un partit cada cop més residual al país). Molt més il·lustradores resulten, en canvi, les altres dues escenificacions: el candidat socialista i el seu castellà amadrilenyat, amb cadència de lector compulsiu d’EL PAÍS i to arrogant, i l’alternança de llengües per part de la candidata de Podem. Il·lustradores perquè traeixen de la manera més transparent possible el seu pensament al respecte; per a Illa, l’epicentre de tot és Madrid, i és probable que aquesta manera tan peculiar de parlar el cheli la modelés en joventut imitant els seus ídols ideològics (Tierno Galván, per exemple); quant a Albiac, l’oscil·lació permanent en funció de l’interlocutor al que s’adreçava és la transposició exacta de l’actitud política del partit on milita: ni blanc ni negre sinó tot el contrari.
La llengua, un cop més, va servir per evidenciar que el mite de l’unsolpoble ja fa temps que s’ha ensorrat.
