Pere Rodrigo i Montserrat
P

23 de maig de 2022

Si he de definir a en Pere Rodrigo, dic que ha estat un gran igualadí. Un home amb totes les virtuts que voldríem tenir els igualadins de socarrel i, per extensió tots els catalans. Hores d’ara s’ha parlat de la seva vinculació al Cau, a Esquerra Republicana de Catalunya, al comerç, al Casino Foment… i segurament que per més que m’hi esforci, no en diria res de nou. D’altra banda el coneixement que en tinc d’en Pere, no arriba als nivells que en tenen els seus amics íntims. Per això em limitaré a parlar dels quatre anys en que va ser regidor de l’Ajuntament d’Igualada, que com a periodista i com a igualadí, vaig viure molt intensament.

L’aventura municipal d’en Pere és coincident amb l’aventura municipal d’ERC a l’ajuntament d’Igualada, car en Pere Rodrigo va obtenir el primer escó republicà d’Igualada. Després n’han vingut molts més, però el primer va ser el seu.

En aquelles eleccions del 1987 vaig tenir ocasió d’entrevistar als quatre candidats a alcalde d’Igualada, als quals vaig reunir en sengles dinars al Jardí de la Granja Pla. Els quatre candidats foren: Manuel Miserachs, per CiU; Antoni Dalmau, pel PSC-PSOE; Bernat Martí pel PP i Pere Rodrigo per ERC. La fatalitat ha volgut que els dos més joves, Dalmau i Rodrigo, ens deixessin amb poques setmanes de diferència. I avui, ja cap d’ells no està entre nosaltres.

En aquella primera entrevista com a candidat vaig tenir ocasió de descobrir la faceta política d’en Pere que es basava en una gran honradesa i sinceritat, que el feia entrar de cara i sense embuts en els problemes de la ciutat. Va ser el primer en proposar un aparcament soterrani a la plaça de la Creu, projecte que va tardar anys a fer-se.

Les eleccions les va guanyar per tercera vegada Manuel Miserachs i en Pere Rodrigo es va mantenir a la oposició constructiva. Tan constructiva que va acceptar portar la gestió de l’Aeròdrom Igualada Òdena, on va fer una fantàstica feina en un moment que s’estava pensant en desmuntar-lo i construir-hi naus industrials. En Pere el va revitalitzar i ens el va preservar per al futur.

On més vaig gaudir de les intervencions d’en Pere Rodrigo era als plens municipals, als inacabables plens municipals, on en Pere feia d’oposició al govern i també a l’oposició socialista. Sempre amb un somriure a la cara. Un somriure tan sincer que mai podies enfadar-te amb ell, encara que no hi estiguessis d’acord.

Finalment vull fer una confessió: en aquelles eleccions municipals del 1987 vaig votar a Pere Rodrigo i Montserrat… i mai me’n vaig penedir.

Trobarem a faltar el teu somriure, Pere.

Deixa un comentari

L'Enquesta

Creus que Igualada necessita més carrils bici?

Ja no s'accepten vots en aquesta enquesta