És Tots Sants, i al nostre país mantenim viva la tradició de menjar panellets, castanyes torrades i moniatos, encara que aquests últims en menor mesura. Els autèntics protagonistes, però, són els panellets: no hi ha pastisseria que no ompli els seus aparadors amb aquest dolç d’ametlla i sucre tan típic d’aquests dies.
Hi trobem les varietats més tradicionals -de pinyons (el rei), d’ametlla i de codonyat- però també d’altres més modernes i atrevides, com ara de cafè, maduixa o mango, entre altres.
Aquest dolç també es prepara a casa, i sembla haver arrelat especialment entre els més petits. No hi ha escola on no se’n facin, i dins de les famílies és tota una festa preparar-los junts. Així, la tradició es transmet de generació en generació, mantenint viu un costum arrelat i molt estimat.
La festa de Tots Sants ve de lluny i té les seves arrels en celebracions paganes de tardor. Es dedica -com el seu nom indica- a tots els sants i màrtirs. En els primers temps del cristianisme, el nombre de sants creixia tant que no hi havia prou dies a l’any per dedicar-ne un a cadascun. Per això, el papa Gregori III, al segle VIII-IX, va dedicar una capella de la Basílica de Sant Pere a Tots els Sants i va fixar la festa l’1 de novembre.
L’endemà, 2 de novembre, es celebra el Dia dels Fidels Difunts, instaurat pels monjos benedictins al segle X per pregar per les ànimes del purgatori. En aquesta frontera entre el cel i la terra, entre l’honor als sants i el record dels difunts, neix la tradició d’anar al cementiri per Tots Sants, un gest que uneix la fe, l’esperança, la memòria i la família.
Al cementiri s’hi sol anar en família, amb flors i records, el cementiri sembla cobrar vida per unes hores, ple de gent i engalanat amb el colorit de les flors. L’ajuntament, de torn, com cada any, vetlla perquè tot estigui en ordre i, a fe de Déu, que ho està.
I no podem oblidar la Castanyada, que se celebra la nit de la vigília, el 31 d’octubre. El seu nom prové de la castanya torrada, l’estrella de la festa. Encara avui, a les ciutats, és fàcil trobar les típiques barraquetes on les castanyeres torren castanyes i les serveixen ben calentes, com s’havia fet antigament quan, a més, servien per escalfar-se les mans. Ara ja no fa falta!
Així i tot, hi ha forans que intenten afegir-se a la festa de manera distorsionada —i el mimetisme humà ho fa possible—, però, malgrat tot, els panellets, l’anada al cementiri i la castanyada continuen prevalent per damunt de qualsevol altra influència.
