Últimament els mitjans s’han fet ressò de nous casos d’adolescents morts o greument ferits a conseqüència de l’assetjament que patien a l’entorn educatiu. En diem bullying. Una paraula que, malauradament, s’ha convertit en un terme gairebé “suau”, un eufemisme còmode per referir-nos al que en realitat és: violència.
Tothom sap què és, tothom n’ha sentit a parlar, i gairebé tothom coneix algú que n’ha estat víctima o inclòs vostè. Potser un company de classe, un amic, un fill… Però, com a societat, tenim un problema greu: hem romantitzat la paraula bullying. L’hem convertida en un concepte gairebé inevitable, com si formés part del procés de creixement o de la convivència escolar. I no, no ho és ni ho hauria de ser.
Si aquesta mateixa situació es produís entre adults -a la feina, al carrer, en un entorn comunitari- no parlaríem pas de bullying ni de moobing. En parlaríem com cal: de violència. I la violència, en qualsevol altre context, comporta unes conseqüències més greus, com les denúncies, els judicis… Però quan aquesta violència té lloc dins un centre educatiu, tot canvia.
De sobte, comencen les excuses, els silencis i el rentat de mans posterior. Tothom llença pilotes fora. Ningú n’és responsable. Tothom ha fet les coses bé. Però mentrestant, la víctima segueix patint. I sovint, en el pitjor dels casos, acaba posant fi a la seva vida després d’haver demanat ajuda i no trobar cap resposta, o una incompleta o a vegades nefasta del que es demana.
Ens hem acostumat a veure el bullying com un problema educatiu, quan en realitat és un problema social, judicial i moral. No n’hi ha prou amb protocols i paraules boniques als documents institucionals. Cal valentia política i ètica per dir les coses pel seu nom i actuar amb contundència.
Això passa per revisar els protocols actuals, sovint són més teòrics que útils; seguidament passa per anomenar el bullying pel que és -violència- i per assegurar que cada acte violent tingui conseqüències reals. La protecció de la víctima ha de ser immediata i prioritària. L’agressor ha de ser apartat del centre, i si cal, denunciat. L’expulsió no hauria de ser un càstig excepcional, sinó una mesura de seguretat.
Cada vegada que un adolescent es treu la vida per culpa de l’assetjament, malauradament ens preguntem: quantes morts més necessitem per reaccionar? Quantes famílies més hauran de perdre els seus fills abans que la societat deixi d’emparar, per omissió, els agressors?
La resposta no pot continuar sent el silenci, ni la compassió tardana, ni els discursos educatius o institucionals. Necessitem una transformació de fons: un canvi de lleis, de protocols i, sobretot, de consciència col·lectiva.
Fins que no deixem d’anomenar-ho bullying i comencem a parlar clarament de violència, seguirem perdent vides, destrossant famílies i alimentant un sistema que gira l’esquena a les víctimes. I cada vegada que això passi, la responsabilitat no serà només dels agressors, sinó també d’una societat que va mirar cap a una altra banda.
