Tal com deia la setmana passada, em proposo parlar del greu problema que li ha sobrevingut al PSOE amb les acusacions a l’expresident Rodríguez Zapatero. Consti que en el meu calendari hi tenia previst que ZP hagués comparegut davant dels jutges aquesta setmana, però la compareixença s’ha ajornat quinze dies i he de parlar sense conèixer els arguments de la defensa que haurien de desmentir les acusacions a l’expresident socialista. Per tant, no puc parlar de les argumentacions concretes, falses o verídiques, que puguin aparèixer. Em limitaré a fer un judici de valor del podrimener en què des de fa anys s’ha convertit la política espanyola.
He de dir que, per més acusacions que caiguin al damunt de ZP, el que hagi pogut cometre no arribarà a la mil·lèsima part del que han fet -i fan- els altres expresidents espanyols. Tot i això, no em sap greu el que li està passant: des del moment en què ni ell, ni cap altre membre del PSOE, varen protestar quan la policia s’inventava comptes falsos a l’estranger i, sobretot quan aplaudien els empresonaments injustos i les garrotades dels policies contra els manifestants de l’1 d’Octubre, estaven deixant anar les bèsties de la repressió, que ara els atropellen a ells.
Una bona part del que els passi als socialistes i adlàters, s’ho han ben guanyat en fer de la mentida i l’incompliment dels compromisos, la base de la seva relació amb Catalunya. Recordeu qui va dir: “Pascual apoyaré lo que salga del Parlament”. A l’hora de la veritat, malgrat la promesa, l’estatut va ser retallat pels diputats del PSOE a Las Cortes.
Recordeu els càntics del “A por ellos!” que per tot Espanya els cantaven als policies que venien a Catalunya a reprimir l’independentisme? Ningú de l’esquerra espanyola va dir ni piu. Ans al contrari, molts ho cantaven amb entusiasme. Avui, vuit anys més tard, els antidisturbis peguen a pacífics manifestants que, farts de falses promeses, demanen el que és just. O, com a mínim, tenen dret a fer sentir la seva veu amb llibertat.
L’esquerra espanyola, encara no s’ha adonat que després de l’escàndol Zapatero quedarà en conjunt ferida de mort. L’atac a l’expresident socialista -encara que fos absolt judicialment- deixarà tan malmès el PSOE i tan desprestigiats tots els grups a la seva esquerra, que vaticino que hauran de passar dues generacions abans no es pugui tornar a veure una majoria progressista a Espanya. Amb els antecedents que té la dreta espanyola, aquesta no és pas una bona notícia, especialment per als catalans que som, cada dia més, el seu ase dels cops.
He començat a escoltar els tertulians habituals -els que saben de tot- que el problema de Zapatero són les filles que tenen una empresa implicada en l’afer. Just el mateix que es diu de la família Pujol: el problema són els fills.
Té nassos que l’expresident menys brut de la història contemporània, sigui el més perseguit per l’Estat. Hi ha qui diu que és perquè dona públic suport a Pedro Sánchez o pels seus contactes amb el règim veneçolà, però penso que és una operació de llarg abast per deixar el camp de l’anomenada “izquierda del PSOE” arrasat per a sempre.
L’assetjament judicial a Zapatero feia molt de temps que es cuinava, però el fan esclatar públicament just el dia en què el govern de Pedro Sánchez va superar en durada els dos mandats de Jose Maria Aznar Lopez. En el curull del sarcasme, la dreta espanyola es queixa del “clima político irrespirable” quan són precisament ells els que, barroerament, ho estan embrutant tot.
Els catalans no tenim temps de compadir-nos de ZP, el que hem de fer és allunyar-nos com sigui del podrimener espanyol. A Espanya els catalans no hi tenim lloc… si volem viure en pau.








