Per a mig entendre què passa a l’Estat espanyol, cal fixar-se en la història que mai és prou a l’abast dels ciutadans. Com diu en Carles Porta a Crims, “mirarem de posar llum a la foscor”.
El desaparegut Alfredo Pérez Rubalcaba que havia estat vicepresident del gobierno, l’any 2013 va pactar en nom del PSOE, però sense consultar-ho a les bases del partit, dues mesures greus i molt injustes que avui patim.
En aquell moment, la monarquia borbònica mostrava tal nivell de corrupció a causa del comportament de Juan Carlos I, que estava entrant en procés de dissolució. L’única forma de revertir la situació era l’abdicació del rei i l’entronació de Felipe VI, però encara no hi havia cap llei per fer-ho legalment. Rubalcaba i Rajoy varen pactar, sense consultar Las Cortes, un protocol que facilités un canvi de monarca allunyat de polèmiques per tal de garantir la transició i tot quedés “atado y bien atado”, com havia ordenat Franco. El resultat el podem veure. Felipe VI està tan consolidat que pot tenir tants escàndols com vulgui al seu voltant, que ningú no li mou el tron.
Rubalcaba també li va prometre a Rajoy que el PSOE miraria cap a una altra banda si es manipulava el sistema policial i judicial per alterar les llibertats de Catalunya, en un moment de fort creixement del sentiment independentista, encara que això signifiqués carregar-se l’estat de dret a Catalunya.
Els efectes del pacte no varen tardar a aparèixer: el fals compte corrent a Suïssa de Xavier Trias, que li va fer perdre l’alcaldia de Barcelona; la falsa atribució a Artur Mas de diners amagats a l’estranger que li va fer perdre les eleccions i la pressió policial contra la família Pujol que va portar a la desaparició de Convergència. El mateix Rubalcaba va confirmar el seu pacte l’any 2017, quan va dir que l’estat estava disposat renunciar a l’estat de dret per tal de frenar l’independentisme de Catalunya.
La connivència entre les cúpules policials i judicials es va fer palpable: l’empresonament dels Jordis, l’exili o presó del govern Puigdemont, les detencions injustes de manifestants i membres dels CDR, les altes penes de presó i encara més altes d’inhabilitació contra els líders del “Procés”, infiltració de policies dins dels partits sobiranistes… pel que fa a Catalunya, l’estat de dret, si ets catalanista, ha deixat d’existir. Tant és així que fins i tot la policia autonòmica s’infiltra en assemblees laborals dels mestres, violentant greument el dret de reunió.
Mentre passava això, el PSC amb Illa, Iceta i Borrell al capdavant, aplaudia la violència estatal contra l’independentisme i es manifestava al costat de l’extrema dreta exigint mà dura contra Catalunya.
Ara que el PSC presumeix d’haver “pacificat” l’anhel independentista dels catalans es troba que la fúria policial i judicial els ataca a ells. Barrejant mitges veritats amb veritables mentides, el socialisme espanyol troba més oposició a la cúpula judicial que no pas als arguments del PP i VOX.
Tal faràs, tal trobaràs, diu la dita catalana. Hi estic d’acord! Perduda l’esperança que els catalans, mentre siguem part d’Espanya, mai arribem a viure amb les llibertats i el respecte que gaudeixen els ciutadans europeus, no em sento concernit per l’espectacle judicial que envolta al PSOE.
De tot el que està passant al voltant de l’escàndol ZP, per la mateixa gravetat del cas, si m’ho permeteu en parlem la setmana vinent, en el segon episodi d’històries d’Espanya.








