Aquesta setmana s’han complert cinc anys de la mort, a causa de la covid-19, del cantant i pintor Luis Eduardo Aute Gutierrez-Rèpide, nascut a Manila de pare català i mare filipina. Aute ha estat, per a moltes persones de la meva generació i posteriors, un referent ètic i artístic. Ho ha estat durant tota la nostra vida perquè, a diferència d’altres, es va mantenir sempre fidel als seus principis ètics.
Fa anys, aprofitant l’oportunitat que em va brindar el seu representant Pere Camps Campos (no és el regidor igualadí), vaig demanar d’entrevistar-lo per a La Veu de l’Anoia. Aute era a Barcelona perquè feia un concert al Palau de la Música Catalana. Tot i que en aquell moment el cantant no tenia cap relació amb la comarca de l’Anoia, no va dubtar ni un moment en acceptar la trobada, malgrat que ja s’havien esgotat tots els torns de la premsa. Tant és així que la trobada amb Aute es va produir a l’habitació de l’hotel on estava hostatjat amb la seva parella.
Val a dir que ha estat l’única ocasió que he fet una entrevista, bastant extensa a més, assegut en un llit d’hotel. El que fa encara més extraordinari és que la vàrem fer en català. Val a dir que Aute era fill d’un català, Gumersind Aute i Junquera casat amb una filipina, Amparo Gutiérrez Rèpide Carpi i tenia un bon nivell de català.
Malgrat el meu nerviosisme en trobar-me tan a prop d’una persona per la qual sentia -i sento- una gran admiració intel·lectual, recordo que va ser una conversa llarga, amable i molt sincera, acceptant tota mena de preguntes i sense defugir cap tema. Dues hores després, i des de l’escenari del Palau de la Música, em va dedicar una cançó La belleza, que parla de la decepció que li havia produït la corrupció del PSOE de Felipe González. Aquesta, conjuntament amb Al alba i Una de dos, són la trilogia de cançons que més m’agraden d’Aute.
Posteriorment els igualadins Xavier Claramunt i Pep Valls, gestors de la Galeria del Passatge volien fer una exposició de pintura i un concert d’Aute, però l’exposició no va ser possible per diversos impediments d’agenda. En canvi, es va assolir l’objectiu d’un doble concert que es va fer al Centre Mercantil d’Igualada, on el cantant va connectar molt emotivament amb el públic.
Que jo sàpiga, l’entrevista publicada a La Veu de l’Anoia, el doble concert del Mercantil i una estada a l’Ateneu Igualadí són les úniques presències d’Aute a l’Anoia. Si en parlo avui és perquè, a diferència del que veiem en els “progres espanyols” -artístics, polítics o intel·lectuals- que invariablement se situen al costat del poder borbònic, Aute es va mantenir fidel a les seves idees, gairebé sempre en contra del poder establert, encara que això li privés de fer més concerts en escenaris espanyols o limités la difusió dels seus discs.
Veient el rebuig generalitzat de la intel·lectualitat espanyola envers la llengua catalana de la qual no es deslliuren ni alguns dels diputats teòricament independentistes que garlen sempre en castellà a Las Cortes, malgrat que per llei ho puguin fer en català, m’adono que Aute va ser un home molt fidel a les seves arrels i va parlar en català tantes vegades com va tenir ocasió de fer i mai en va presumir.
Hi ha dropos que consideren que la universalitat només es pot assolir parlant llengües molt majoritàries, però és just al contrari. Només amb el respecte a la cultura pròpia dels teus orígens pots créixer intel·lectualment. El problema és que els Rufián, Évole i tants d’altres pensen més en els diners i la fama a Espanya, que en la cultura o la fidelitat a la llengua pròpia i la cultura de Catalunya.
Segurament que cinc anys després de la seva mort segueixo admirant Luis Eduardo Aute i menyspreant a tants oportunistes amb ínfules que pul·lulen pel nostre espai comunicacional, sembrant mentides.
