Amb en Joan Armengol i Costa, que ens ha deixat fa pocs dies, compartíem tres coses essencials: la professió, l’igualadisme i els amics. Tots tres aspectes -i d’altres, potser menys importants- els vam practicar sempre que en vam tenir l’ocasió.
Entre periodistes no sempre hi regna la bona amistat; ans al contrari, però amb en Joan, que era un home essencialment de ràdio i de televisió, sempre ens vam entendre i vam col·laborar.
Dotat d’una veu poderosa i d’una elegant presència personal, va fer la seva carrera en mitjans d’abast estatal des de Barcelona, essent durant una llarga etapa l’encarregat de conduir la majoria de grans actes oficials i ciutadans. Els premis literaris Planeta o Nadal el van tenir com a presentador. Tant és així que, durant molts anys, el domicili d’en Joan Armengol era l’hotel Ritz de Barcelona, per tenir més a prop els actes que presentava. Mai li vaig veure cometre un error dalt de l’escenari.
Durant el franquisme, només Radio Nacional de España podia emetre notícies -el famós “parte hablado”-, i la premsa feta a Catalunya només podia publicar entrevistes. En Joan se les va empescar per donar context a les seves entrevistes amb una primera pregunta als entrevistats: «Alcance y motivo de su visita a Barcelona?». I l’entrevistat -artista, polític, esportista…- explicava l’activitat que venia a fer. Així burlava la prohibició de donar notícies. Si parlem de les més de seixanta mil entrevistes publicades, hauríem de parlar dels grans protagonistes del segle XX: Fidel Castro, Nixon, els Beatles, Joan Miró, García Márquez, el Dalai Lama, Grace Kelly, Nelson Mandela… Encara avui, als arxius de RTVE hi ha interessants entrevistes enregistrades per Joan Armengol.
Tot i la seva radicació barcelonina, mai va perdre de vista Igualada, ni els amics igualadins. Tant a l’amic Josep Elias com a mi, tot sovint rebíem les seves trucades, interessant-se per algun amic comú o per notificar-nos alguna notícia en primícia.
Darrerament, el vincle amb l’Armengol era la nostra amistat. Vaig compartir durant quatre anys la junta directiva d’Acpetur, càrrec que vam iniciar i deixar al mateix temps. Les taules de la festa del Cargol, amb un altre igualadí il·lustre, en Josep Mussons, eren una cita anual que ens permetia passar una tarda compartint taula amb en Santy Carbonell, la Lloll i el Fonoll, i altres igualadins amants de la bona taula, la festa i l’amistat.
Vam compartir alguns viatges a l’estranger -el darrer, al Marroc- i algunes jornades al Saló de l’Automòbil de Barcelona. Ell, que no tenia gens d’interès pels cotxes -ni tan sols tenia carnet de conduir-, es movia entre les marques com un professional. Va ser l’únic periodista present que va entrevistar un pilot de Fórmula 1 aleshores desconegut, que, dos dies després, guanyaria el Gran Premi al Circuit de Catalunya. Bona vista professional.
Darrerament, el nostre contacte es limitava a trucades telefòniques on en Joan tenia molt d’interès a conèixer què feien els igualadins que ell coneixia i apreciava. Algunes vegades parlàvem de política, un aspecte on érem la cara i la creu, però tant ens feia. Ni ell ni jo no hem perdut mai un amic per política.
Escric aquestes lletres quan no fa ni sis dies que en Joan Armengol em va trucar per desitjar-me un bon any. Miraré de fer-li cas i m’esforçaré per fer possible un any feliç, conreant l’amistat i l’interès per la bona premsa. Cal seguir els consells dels bons amics.








