Parlava la setmana passada del perill que representa que la tecnologia vagi sempre unes passes per davant nostre, però sobretot que nosaltres, els humans, no evolucionem al mateix ritme, tornant-nos cada vegada més esclaus de la tecnologia i que la utilitzem sense control.
Si algú es va imaginar que ho deia des de la creença que em sento una mica més evolucionat, estava ben equivocat. Si he vist el perill de la tecnologia, és precisament perquè jo mateix n’he copsat el perill per la meva pròpia estupidesa.
Per això i malgrat que no m’agrada parlar de problemes personals meus -si no són de domini públic- vull explicar una experiència pròpia recent, al voltant de la IA (intel·ligència artificial), que m’ha deixat ben preocupat.
Fa uns mesos em varen fer una extensa analítica de sang. Tan extensa va ser que els resultats de les analítiques ocupen deu pàgines. Quan vaig consultar “la meva salut” veient el devessall de dades, em sentia totalment perdut. Conec alguns paràmetres i els seus límits i no revestien cap problemàtica.
Tampoc hi havia gaires dels asteriscs que indiquen que un paràmetre o altre està superat. La metgessa que els havia demanat, passats uns dies tampoc m’havia trucat per visitar-me. Per tant, no hi havia gaires motius de preocupació, més enllà de no saber exactament què significava aquell devessall d’informació de la meva analítica de sang.
Tot i això, i aquí rau l’error, vaig fer una consulta a la intel·ligència artificial. Vaig indicar els motius que havien aconsellat fer una analítica tan completa i les principals dades que en donava. La IA em va demanar altres paràmetres que inicialment no li havia inclòs. Quan li vaig preguntar -com si fos un metge- com havia d’actuar davant aquelles dades, em va donar uns consells, confesso que molt ben pensats.
En síntesi la IA em va dir que he d’aprimar-me un parell de quilos, fer exercici moderat, que no toqui l’alcohol ni fumi (dos consells que no calien car no bec ni fumo) i que faci una vida més activa físicament.
Val a dir que aquella estona “parlant” amb la IA em va agradar car em tranquil·litzava perquè coincidia plenament amb els meus conceptes del que ha de ser una vida sana… a la meva edat.
La satisfacció em va durar exactament quinze dies. De sobte em vaig adonar que l’algoritme havia deixat de posar-me anuncis d’assegurances de vida i, el que és pitjor, d’assegurances de decessos.
L’algoritme és una fórmula que fa que a través de les xarxes socials rebem anuncis i/o perfils que s’avinguin amb els nostres gustos i amb les coses que més sovint mirem a les xarxes. Així els anunciants que paguen, saben que la seva publicitat arriba a les persones més indicades.
Ara penso que tal vegada el propietari de l’algoritme ha vist en les dades de salut que li vaig facilitar, que no soc un bon client per a una assegurança de vida i, el que és pitjor, per a una assegurança d’enterrament i ho ha escampat entre les companyies asseguradores.
Per més lleis de protecció de dades que es facin, si nosaltres mateixos no en tenim cura quan naveguem per les xarxes, seran totalment inútils i restarem en mans dels multimilionaris nord-americans que en són els propietaris.
Fa anys que vaig descobrir que la pretesa gratuïtat del contingut de les xarxes, és més falsa que “un duro sevillano” que deia el meu mestre quan anava a primària. Per més gratuït que ens diguin que és, sempre acabem pagant tot allò que utilitzem.








