En totes les situacions de crisi hi ha elements que ens deixen entreveure nous camins i estratègies a seguir. L’aturada econòmica de la pandèmia no ha estat una excepció. La iniciativa privada va reaccionar ràpid. En poc temps es paŀliaven les mancances de respiradors, mascaretes i equips de protecció hospitalària. Altres productes, per manca de matèries o de tecnologia, com alguns farmacèutics, van seguir comprant-se en el lloc de sempre, encara que més cars i negociant l’escassedat.
Les administracions, que en el seu moment només miraven els costos (cada vegada més baixos fins desmantellar bona part de la indústria nacional) han fet grolleres explicacions de manca de productivitat i de “lleis de mercat”. Afortunadament estar dins d’Europa ha fet que en la majoria dels casos s’hagi tingut accés a gairebé tot i s’han endegat processos de vaccinació correctes i els hospitals han tingut gairebé tot el que ha fet falta.
Però hi ha molts elements que estan patint molt, com alguns productes finals, semielaborats o matèries primeres, com els semiconductors, ja que en la seva fabricació intervenen més d’un país, sovint d’Extrem Orient, que són molt importants en la digitalització empresarial i aturen factories de vehicles i provoquen trencament d’estocs en electrodomèstics, ordinadors i la majoria d’aparells electrònics. Malgrat això no canviarà el seu posicionament estratègic. Guanyen diners i més en guanyaran en situació de conflicte. De fet cadenes de distribució “especials” es dediquen a vendre aquells xips més rars i difícils de trobar i, en molts casos, a amb increments del 300-400%.
Alguns segueixen parlant de les excel·lències de models que en diuen “lliures” contraposant-los a indústria “protegida” que acaba sent obsoleta. Però caldria una reflexió, perquè no tot és blanc o negre. Veiem què passa amb els preus de l’electricitat, amb l’aigua o el reciclat d’escombraries. Veiem les conseqüències inflacionàries (encara que alguns en diguin temporals) i els desequilibris social provocats per treballs de poca entitat i mal pagats. No tot s’arregla amb una taxa fiscal, ni lleis antimonopoli o contra dels cartels. S’estan produint concentracions corporatives que remenen més diners que molts estats… I diuen que són molt més eficients, perquè quan tenen problemes acomiaden personal. Però els governs han de seguir donant prestacions a tots els ciutadans.
És temps d’aprendre i prendre les mesures adients. Estem parlant de plantejaments de teoria econòmica (i no només d’ideologia política) que sovint no s’implementen perquè hi ha molta ignorància entre els que manen. Però desgraciadament també hi abunden els “massa llestos”, que gaudeixen de ser en la llista dels “beneficiats”.
Hi havia un eslògan d’una popular xarxa de distribució de productes electrònics que deia: “No somos tontos”. Però massa sovint fem el ximple callant i acceptant tot el que se’ns aboca al damunt.
