Mai més
M

26 d'octubre de 2020

Fa 41 anys i escaig, vaig participar indirectament en el debat de la Constitució del 1979 que Las Cortes i el Senado varen redactar per superar les lleis franquistes que, tres anys després de la mort del dictador, seguien dominant la legislació espanyola.

En aquell moment –jo tenia menys de 30 anys- em semblava que la nostra generació estava fent història. Teníem la sensació que pas a pas –més lentament del que volíem- anàvem fent fora de les nostres vides als franquistes.

L’esperança de superar el “ruido de sables”, de tenir unes lleis homologables a un estat democràtic i, sobretot, la certesa que després de la Constitució podríem recuperar l’Estatut d’Autonomia, ens empenyien a acceptar propostes que no ens agradaven, per tal de generar consensos que ens permetessin obtenir algunes contrapartides. No endebades la paraula que definia el procés de transició de la dictadura a la democràcia, era precisament consens.

Un consens que molt sovint a l’esquerra i especialment als joves, ens semblaven renúncies vergonyoses i així ho fèiem saber als ponents constitucionals que teníem més a mà. En el meu cas vaig tenir ocasió de mantenir un parell de converses amb Jordi Solé Tura –un dels set pares de la Constitució- que em reconeixia que el text constitucional naixeria amb algunes mancances importants però que un cop deslliurats de la tutela dels franquistes residuals “podrem anar millorant el text a base de reformes constitucionals”.

Animat per la sensació d’estar donant un gran pas i amb la certesa que la Constitució ens deslliurava del franquisme, aquell 6 de desembre del 1979, votava a favor de la Constitución Española. Poc després venia l’Estatut de Catalunya i ens va semblar que Espanya entrava, per fi, en la senda democràtica i es deixava definitivament enrere la dictadura franquista.

Com d’equivocats estàvem tots plegats. Ho podíem haver vist el 23F però no ho vàrem fer i avui, quaranta-dos anys després no solament no hem incrementat els nostres marges de llibertat, sinó que el franquisme ha tornat a dominar les forces de seguretat, la judicatura i la política exterior.

Lluny d’obtenir més llibertats, els ciutadans som hostatges d’unes lleis cada vegada més lesives per a la ciutadania i patim un sistema polític dominat pels sicaris més corruptes i barroers. Constato que són molt més feixistes els hereus del franquisme, del que varen ser els seus predecessors.

Espanya és absolutament irreformable. Em penedeixo molt del meu vot el 1979. Mai més tornaré a referendar una llei espanyola. Mai més.

Deixa un comentari

L'Enquesta

Creus que Igualada necessita més carrils bici?

Ja no s'accepten vots en aquesta enquesta