Si pensem que les revolucions o els canvis de règim els fan les majories populars, estem ben equivocats. Les revolucions, els grans canvis socials i polítics, els generen les minories. Les minories ben organitzades i amb un full de ruta precís i ben executat. El que és imprescindible és explicar-se bé i fer que el missatge arribi a tothom.
Molt sovint a l’inici de qualsevol moviment de masses, no és que hi hagi hagut una minoria, el que hi ha hagut és una sola persona o un grupet molt petit que ha tingut la capacitat d’elaborar un full de ruta coherent i ha tingut la persistència de tirar-lo endavant, superant tot sovint els entrebancs que els han anat sortint. La persistència és més important que la quantitat de seguidors que es pugui aplegar al voltant d’un projecte, sobretot si es tracta d’un projecte ambiciós o transcendent.
Vivim en un món d’immediateses, on la paciència no és pas la virtut més important i on tot ha de sortir bé a la primera. És un error que, per exemple, els poderosos mai cometen. Ells saben, com deia Fraga, que qui resisteix guanya. Sigui perquè no som seguidors de Fraga o perquè ens deixem portar per una educació secular de no deixar d’anar a la feina ni un sol dia que no sigui festiu, els catalans tenim la tendència a buscar ser una majoria per imposar-nos. Per això fracassem una vegada i una altra.
Allò de la revolució dels somriures és una aportació poètica que intenta suplir l’èpica i el patiment, en el procés d’arribar a l’objectiu de la llibertat. Posaré un parell d’exemples. Malgrat haver concentrat més de dos milions de vots l’U d’octubre del 2017, únicament en vàrem obtenir la imposició del 155 que mai més s’ha aplicat a ningú (però segurament als catalans ens el tornaran a aplicar). A les darreres eleccions al Parlament, els independentistes vàrem assolir el 52% dels vots i tot el que tenim és un govern en ínfima minoria que només aspira que els trens de Rodalies no s’espatllin cada dia. Amb dos cops per setmana, segurament que transigiríem.
Fixeu-vos que els partits (que aquí són el càncer de la llibertat) són gestionats per una minoria superpetita: les direccions nacionals. Tot i ser tan pocs els que s’asseuen a la taula, fan anar totes les institucions de l’estat a la seva conveniència. I desgraciat el militant que critiqui la direcció, que ben aviat és foragitat del partit i condemnat a l’ostracisme.
Si hi ha una minoria activa, ben liderada i amb capacitat de persistir en el full de ruta, gairebé sempre acaba per fer modificar l’statu quo dominant. I és aleshores, quan es comença a veure que la cosa va seriosament encaminada, que les masses hi donen el suport definitiu. Quan això succeeix, el canvi és imparable i implacable.
Les minories són com les teies que l’àvia posava per encendre la llar de foc i amb un sol llumí, generava el foc que escalfava tota la casa i feia possibles aquelles sopes d’hivern que tant ens reconstituïen.
