Tenint com tenim, l’experiència de les clavegueres de l’Estat, dels atemptats de Barcelona i Cambrils, els cents anys de presó i d’inhabilitació de la condemna als presos catalans, els cinc d’exili dels membres del govern Puigdemont, les maniobres del Tribunal de Cuentas, els mes de tres mil cinc-cents represaliats per l’U d’octubre…. sembla mentida que hi ha qui es pugui creure les acusacions contra Laura Borràs.
Es insòlit! No tinc per costum -i no la trenco en aquest moment- de defensar càrrecs institucionals sobre els quals hi ha caigut l’ombra del dubte, però es que no em crec, ni em creurè mai, les falses acusacions muntades contra Laura Borràs.
Escoltant els àudios de Villarejo o veient els judici farsa contra independentistes -o rapers- no hi ha forma de creure’s unes estructures d’estat podrides fins a la mèdula. Un sistema judicial que, quan es tracta d’independentistes, actua “de oficio” però quan hi ha jutges que davant la fiscal general de l’Estat presumeixen d’haver-se ficat al llit amb menors d’edat i la fiscal -i exministra de Justícia- no fa absolutament res, demostra que estem sotmesos a la llei de l’embut: a nosaltres el forat petit i a ells el forat gros.
He viscut en una dictadura on la policia assasinava manifestants i la premsa de la època -entre ells La Vanguardia- inventaven tota mena de delictes de la víctima per a justificar la actuació policial. En “democràcia” sota govern del PSOE, es va inventar el GAL i a Intxaurrondo, amb ministre socialista, es torturava i assasinava amb total impunitat.
Per tant a mi, qualsevol acusació a Laura Borràs em sembla una persecució legal -que no legítima- que té per objecte inhabilitar una de les poques personalitats nítidament independentistes de Catalunya. Per això em sento concernit quan veig crítiques i desqualificacions des dels mateixos rengles independentistes. Són d’una baixesa moral que els desqualifica per a ostentar cap càrrec institucional.
Entre altres raons, a mes de les exposades, perquè ningú que conegui personalment Laura Borràs, pot donar crèdit a unes acusacions tan burdes i a una petició de penes tan desmesurades com se li demanen a la presidenta.
Hem pogut escoltar jutges, empresaris de premsa, directors de mitjans i policies compartint mariscades, copes i “altres luxes” -pagats amb fons reservats- per a celebrar la fabricació de dossiers i acusacions falses. Com a català, demòcrata i contribuent a Hacienda, em sento ferit.
Tinc coneixement de la bona feina desenvolupada per Laura Borràs a la Institució de les Lletres Catalanes i veig clarament que em volen aixecar la camisa. Que una part dels diputats i consellers, als quals hem donat una majoria del 52% per anar cap a la independència, es deixin aixecar la camisa, no vol dir que nosaltres ens la deixem aixecar també. Algú ens vol vendre com a taula de diàleg, el que és una timba de tafurs on es canvien prebendes per condemnes. Indignes unes i injustes les altres.
