La taula de tres potes
L

12 d'abril de 2021

No sóc militant de cap partit, únicament milito en el camp de l’independentisme. M’hi trobo còmode perquè hi ha tres opcions que em poden garantir presència a Las Cortes i al Parlament de Catalunya. En aquest sentit puc ser votant de qualsevol de les tres opcions polítiques i quan, al final d’una jornada electoral, es fa el recompte de vots, jo sempre sumo a les tres forces independentistes.

Ho explico perquè no tinc costum de criticar públicament a cap partit independentista; prou que ho fan els mitjans de comunicació, especialment els que depenen econòmicament de l’estat. Potser avui, amb les converses per formar el govern que els ciutadans hem votat encara encallades, no voldria que es mal interpretés el meu escrit. És clar que, al capdavall, es ben legítim de criticar als polítics, i no em val allò de criticar a tothom per un igual, per tal de semblar equidistant.

Ho dic perquè hi ha un partit que fia la solució al problema “catalán” a una taula de diàleg entre la Generalitat i el Gobierno de España. Una proposta que va fer Pedro Sánchez ara farà dos anys. Aquesta “taula” es va reunir una sola vegada a Madrid i, a banda de no arribar a cap acord, ni tan sols es va aixecar acta.

Ara torna a sortir la proposta que, dos dels tres partits independentistes, tornen a comprar però, això sí, li donen un termini de dos anys per a arribar a acords que permetin un referèndum d’autodeterminació. D’entrada aquests dos anys no sé si ja han començat a córrer i tampoc sé si el PSOE està disposat a parlar d’alguna cosa.

El que sí que sé és que la fiscalia ha violat els drets dels presos polítics catalans, privant-los del tercer grau al qual tenen dret tots els presos d’Espanya. Que els ciutadans de totes les ciutats de Catalunya continuen manifestant-se cada setmana des de fa tres anys i mig reclamant la llibertat dels presos polítics i el retorn dels exiliats, sense que ni Sánchez ni el PSC moguin un sol dit. És que ni escolten.

Constato dia sí i dia també que els organismes de la ONU, UE, Amnistia… i fins i tot el Departament d’Estat dels Estats Units demanen la llibertat dels Jordis, sense que el sord de la Moncloa es doni per al·ludit, malgrat que l’empresonament dels activistes socials és una monstruositat jurídica que no té parió en cap país del món. Ni a Corea.

Si l’Estat no escolta les potents veus internacionals, no crec que escolti ERC i CUP en una taula de diàleg. I no necessito esperar dos anys a saber-ho.

Mentre a Las Cortes li aprovin els pressupostos que mantenen la Corona, Sánchez no tindrà cap necessitat d’escoltar la veu de Catalunya. Ni en una taula de tres potes.

Deixa un comentari

L'Enquesta

Creus que Igualada necessita més carrils bici?

Ja no s'accepten vots en aquesta enquesta