“Els arbres no ens deixen veure el bosc”. Cal una mica de distància, de temps o d’espai, per veure el conjunt de factors que cal tenir en compte.
Si només mirem les nostres ganes de treure’ns de sobre l’estat espanyol -que la seva sabata deixi d’aixafar-nos el coll- és difícil veure de quina forma ens en podem sortir.
La idea que vull exposar és que l’alliberament de Catalunya de l’estat espanyol comporta per a Espanya la fi del règim del 78. Espanya no podrà continuar amb el seus sistema polític sense tenir Catalunya subjectada. La independència de Catalunya i la fi del règim del 78 van estretament lligades. Es pot mirar dient que fins que no caigui el règim Catalunya no es podrà alliberar d’Espanya o que si Catalunya deixa de dependre d’Espanya el règim del 78 caurà. Ho va dir Alberto Ruiz Gallardón, exministre, expresident de la Comunitat de Madrid i exalcalde de Madrid.
Però, a banda que ho digués una persona molt qualificada pel coneixement del règim del 78, és molt plausible. Proposaré tres motius:
– La independència de Catalunya faria trontollar les posicions del País Valencià i de les Illes, que haurien de decidir què els convé més. A l’extrem, la pèrdua demogràfica per Espanya no serien set milions i mig d’habitants (Espanya 37,5) sinó 12 (Espanya 33). La pèrdua econòmica encara seria més greu per a Espanya. A més, les posicions del País Basc i altres del que s’anomena «comunidades autónomas» també esdevindrien inestables.
– Econòmicament el règim del 78 resultaria inviable, ja que apareixeria un dèficit pressupostari anual que caldria repercutir … a qui?
– La «unidad de la pàtria» és el fonament principal de la constitució. Desapareguda, caldria posar uns altres fonaments i això seria en realitat un règim nou i diferent.
Si tenim en compte això, es fa evident que l’estat espanyol no s’aturarà davant de res per evitar que Catalunya exerceixi la seva sobirania. Només el podrà aturar una força molt més gran que la seva o un desgast a llarg termini insuportable.
Aquest fet té una importància política que és impossible exagerar. És molt poc intel·ligent dir: «nosaltres ens independitzem i ells que facin el que vulguin». Efectivament, ells ja ho fan el que volen. Sense fre. L’argument de quedar bé amb Europa queda curt per frenar les accions de l’estat espanyol si es tracta de salvar el règim polític sobre el que s’aguanta.
D’aquest fet se’n deriva una primera conseqüència: apuntalar al partit troncal del règim allunya la independència. I el partit troncal del règim és el PSOE, en un sentit: el PSOE és qui fa el règim diferent del franquisme pur i simple. El PSOE és qui tapa el pur franquisme del règim del 78.
Si algú ens diu que, en la situació actual, el PSOE reformarà el règim, senzillament menteix. Jo crec que ja ho saben que no s’ho creu ningú, però confien que, controlant els mitjans de comunicació es pot mentir notòriament sense que passi res.
Algú pensarà que lligar la llibertat de Catalunya a la fi del règim del 78 és com renunciar a la independència. No és pas el meu cas. Hi ha també un conjunt de factors a favor de la sobirania de Catalunya que també cal tenir en compte:
– La geografia no perdona, des del romans com a mínim, que el mediterrani i l’atlàntic són mons diferents i la l’altiplà central de la península, és demogràficament i econòmica poca cosa.
– La necessitat cada dia més evident que Europa esdevingui un poder polític efectiu i deixi de basar-se en ficcions
– La realitat econòmica dels costos del règim del 78.
– Madrid és un projecte polític a part. La conseqüència és que s’ha convertit en una centrifugadora que destrueix les perifèries, o sigui, tot el reste d’Espanya.
Acabo amb el pronòstic d’Alexandre Deulofeu: «al voltant de l’any 2029 els pobles ibèrics aconsegueixen el retorn a la seva llibertat». Però no em pregunteu el perquè. No ho sé. Però potser tingui raó. Vés a saber, tot es mou de pressa.
