Alguns diuen ser la nova política, perquè s’han donat a conèixer en campanyes de màrqueting i en platós televisius. Aquesta és la seva modernitat. Parlen diferent. Diuen representar millor a la ciutadania. Tenir la força moral que neix dels moviments cívics. Demanen regeneració política. Prediquen no creure en partits construïts de dalt a baix. Ho expliquen així perquè saben que els ciutadans volen que els escoltin, que no els esclavitzin, que les seves idees fructifiquin i que la societat -nascuda del gra i de la terra- es converteixi en un immens camp de blat. Però els anglesos, què coneixen molt bé el poder, saben que els ciutadans són com la gespa -de les seves queixes en diuen moviments ‘grassroots’- que posen als parcs per aixafar-la i per estirar-s’hi còmodament.
Els partits tradicionals se’n riuen de la nova política. Saben que el blat daurat es sega i la gespa es rega. Però ells volen arbres frondosos on s’hi trobi ombra i aixopluc. Referents personalitzats. Arrels profundes i branques poderoses. Solidesa i defensa. Voluntat de permanència. Resistents. No es mouen si no se’ls obliga. Només els tomben els forts oratges de la natura desfermada o el foc revolucionari.
Els grans canvis no surten de modificar les formes, ni d’utilitzar els grans conceptes. El poder no perd protagonisme. Per això es presenta amb formes diferents. Uns parlen de lideratge carismàtic i de democràcia participativa. Altres d’aconseguir aglutinar les demandes socials, nacionals i democràtiques que són majoritàries i transversals. Res nascut realment dels moviments socials. En tenen prou amb canalitzar el malestar i comprar voluntats. I ho enllesteixen posant-hi un príncep al davant. Sigui el de Maquiavel, de Gramsci o de Sait Exupéry. Un formador de la voluntat col·lectiva per assolir l’hegemonia, encara que, a vegades, sigui un titella naïf que parla des del seu món imaginari.
Cendres i paraules buides són el que queda de la lluita ideològica de trinxeres, aquella que hauria de portar a la victòria a través d’un procés progressiu de reforma. Només miratges creats pels que volen al seu voltant grups que els donin suport. I tot s’acaba quan imposen les seves tesis. Quan assoleixen el control. Aleshores escombren tota dissidència i manen els seus partits i coalicions amb el mateix esperit amb que, si arriben al govern, volen governar tota la societat.
No hi ha nova política. És el mateix de sempre. Uniformitzar i sotmetre l’individu. No interessa la diversitat. Es vol la norma, el control i la disciplina. S’intenta evitar que es pensi. O imposar el pensament únic. I de les idees pròpies en diuen progrés, que venen com conquesta social, quan només són cadenes. I per preservar la pròpia identitat cal tallar-les amb un bon cop de falç.
Pere Prat, empresari
