Estem en un món divers. Però molts el voldrien més uniforme i conformar-lo al seu criteri. Fet de persones “normals”. És a dir dins de la norma. Semblants i repetits. No com són, sinó com els diuen que han de ser. Mogut per l’interès i pagat amb diners. No accepten el parer dels altres. I ni tan sols compleixen el que ells han dit. Sempre volen “guanyar” i fer la seva. Consideren un atac qualsevol postulat dels altres. I només, quan s’hi veuen obligats, negocien les seves propostes. Però ho fan des del poder -estiguin o no en el govern- i des de la duresa i la intransigència.
A vegades sembla que entenen allò que se’ls diu, perquè callen educadament quan se’ls parla. Però no escolten. Només esperen que callin els altres per tornar a dir la seva. Mai canvien d’opinió. Creuen estar en possessió de la veritat. Baladregen la seva pretesa superioritat intel·lectual i moral. Tracten els altres amb condescendència, perquè no els veuen al seu nivell professional o social. Menystenen el que diuen quan no coincideix amb el que volen sentir. Sols esperen l’aquiescència per les decisions que prenen.
No veuen en la gent ni el seu proïsme ni el seu igual. Sempre són material a utilitzar. Per servir els seus interessos, malgrat pregonen el contrari. Parlen d’igualtat i de compromís. D’esforç i de treball. Els agrada ser obeïts. Que els escoltin quan diuen què s’ha de fer i on s’equivoquen i s’han de corregir els altres. Sovint expliquen les seves vivències, no per ajudar-los, sinó per erigir-se en un exemple a seguir o a admirar. I amenacen amb les catàstrofes més paoroses si no es fa el que ells diuen. Volen aparèixer com a demòcrates i prediquen el que no fan. Viuen tancats en els olimps que s’han creat, rodejats de gent que els riu totes les gràcies i aplaudeix les seves decisions. En definitiva, sols s’escolten a sí mateixos i les opinions dels altres només són un soroll molest.
Abans eren el poder que portava els herètics a la foguera. Ara l’utilitzen per manar en els diferents nivells socials. Els trobem en les administracions i les empreses. I només saben viure tenint la majoria en parlaments i en els consells d’administració. No saben de discrepàncies. Ni de diferències. I menteixen, oferint compensacions que incompleixen a poc que poden. Alguns diuen que viuen en el passat. Però no han deixat mai de mantenir el seu ordre. És un problema inalterable al llarg dels temps. Qui mana li puja el poder al cap i s’acaba creient que és el millor. Fins que s’estavella al terra. I a vegades des molt enlaire. És una constant dins la diversitat humana. També una norma.
Pere Prat, empresari.
