Dimecres es complien cinc anys dels atemptats d’agost del 2017 a Barcelona i Cambrils. Hi ha persones que la data no els fa ni fred ni calor. Per a les víctimes, és un aniversari molt dolorós. També hi ha els sensibles al dolor aliè, inconformistes a la inacció dels partits per a escatir què hi ha al darrera dels atemptats i els que, d’alguna manera, volem mostrar el nostre suport a les víctimes sense fer-ne morbositat amb el seu dolor.
Dimecres va ser un dia on tothom podia elegir si anar a la platja, quedar-se a casa o participar en algun dels tres actes de record a les víctimes: l’oficial al Pla de l’Os, el reivindicatiu a la seu de la delegació del Parlament Europeu o anar al dels Artistes per la Llibertat a les 7 de la tarda a la plaça del Rei, a Barcelona amb la Lloll i el Fonoll.
Anar a un d’ells, a dos o a tots tres o, senzillament, no anar a cap eren postures perfectament lícites i lliures. Tal com vaig anunciar la setmana passada en aquesta mateixa columna, jo em vaig decidir per la més reivindicativa, la del Passeig de Gràcia, que malgrat algun conat de tempesta es va desenvolupar de forma pacífica, sense cap incident i on tothom, hi va ser benvingut. No cal dir que aquest va ser el que menys participació de polítics i premsa va tenir. Peró en va tenir.
Els únics polítics que ens varen acompanyar foren Laura Borràs, Jaume Alonso Cuevillas i Aurora Madaula que venien de l’acte oficial i a nivell personal. És a dir, sense buscar la premsa, ni posar-se a primera fila.
L’acte va transcórrer sense el més mínim incident. Sense ni un insult i respectant el minut de silenci en memòria de les víctimes. Sorprenentment i sense venir a tomb, quan encara era a l’acte, em vaig trobar comentaris en diversos mitjans de comunicació on es blasmava la presència de Laura Borràs a l’acte institucional on hi havia representació de la majoria de partits polítics, inclosos els que s’oposen a qualsevol comissió d’investigació. Tant és així que la representació de la presidència del Parlament la va ostentar Assumpta Escarp, del PSC-PSOE, un dels partits que es nega a investigar el paper de l’estat en els atemptats.
Quan critiques a una figura política per ser en un acte institucional, on hi assisteixen molts altres polítics, has de ser molt curós perquè no se’t vegi el llautó, entés aquest com els fils que et mouen les mans o els interessos espuris que et fan obeïr la veu de l’amo. I això és el que els ha passat a pretesos periodistes que han intentat embrutar uns actes que han estat d’homenatge, de reivindicació o de demanda de justícia.
En els crims mai aclarits del 17 d’agost del 2017 molta gent es va tacar les mans de sang. Tanta que cinc anys després encara se les embruten amb mentides, tergiversacions i crítiques sense cap fonament, amb l’objectiu de seguir mantenint la impunitat -i els sous públics- encara que això signifiqui merdissejar la Justícia, la Premsa i el dolor de les víctimes. Les mateixes a les quals el partit de la senyora Escarp es nega a reconèixer el dret a reparació i a saber la veritat.
La mamella fa ser mala gent.
