Històries de Vallbona irromp amb la contundència d’aquells documentals cinematogràfics que són resultat de l’observació atenta de les persones i la comprensió dels seus relats més sincers. La darrera obra de José Luis Guerín, mereixedora del Premi Especial del Jurat, al Festival de Sant Sebastià 2025, no és, doncs, tan sols un exercici fílmic sinó tot un treball de camp de resistència poètica davant l’oblit i la deshumanització dels projectes urbanístics de la gran Barcelona.
Projectada, el passat 26 de març, en una sessió multitudinària del Cineclub, l’obra va anar acompanyada d’una intervenció reveladora de Manel Almiñana, pare de la directora de fotografia del film, la igualadina Alícia Almiñana, el qual va parlar del procés de gestació del film; en un context que va servir per a reforçar la naturalesa artesanal i profundament humana d’un treball distant de qualsevol convenció de la cinematografia industrial.
El film s’obre amb una mena de pròleg en blanc i negre, filmat en Super-8, que evoca -amb una textura quasi onírica- els orígens rurals de Vallbona: horts, terrenys riberencs del tot verges… Aquestes imatges, d’una bellesa espectral, retraten les petjades del passat d’un mon rural que contrasta brutalment amb la fesomia d’avui: un territori castigat i fragmentat per infraestructures, totalment relegat a la perifèria física i simbòlica del districte barcelonès de Nou Barris.
A partir d’aquí, Guerín desplega una mirada pacient i penetrant sobre el barri actual, la Vallbona més palpitant. Mitjançant una successió de plànols curosament construïts, el que aparentava ser un espai ampli i fèrtil es revela com a un reducte residual, encaixonat entre blocs i complexos fabrils. Tanmateix, lluny de caure en la nostàlgia o la denúncia explícita, el director opta per una posta en escena que enalteix el nom de Vallbona i dignifica els seus habitants.
El veritable cor del film rau en les veus i seqüències vivencials del veïnatge de Vallbona. A través d’una convocatòria pública de diversos veïns del barri, i d’un procés de rodatge de plànols successius i diferents punts de vista, la filmació (2022 – 2025) dona compte d’un mosaic humà d’una riquesa inequívoca. Això és, es tracta d’un document testimonial on hi conviuen memòries corprenedores d’emigrants del sud d’Espanya, que van aixecar d’amagat les seves cases als anys 60, amb noves realitats migratòries: magrebins, subsaharians, llatinoamericans i europeus de l’Est. Tots ells configuren un mon en petit en el qual, malgrat les tensions i les precarietats, s’hi perpetuen la solidaritat, el sentit de pertinença a una comunitat i un vincle extrem amb la terra.
I, és des d’aquesta perspectiva que, Històries de Vallbona, a partir d’un muntatge pulcre i rigorós, amb gent diversa del barri que explica les seves més pregones històries, defugint situacions d’infortuni o de misèria per expressar a tothora que viuen a gust al seu barri. Efectivament, no hi ha ni cap idealització ni cap utopia cinematogràfica, tot el contrari: una afirmació de la vida quotidiana tal com és d’imperfecta, de complexa, d’episodis feliços, i sobretot plena de dignitat. El resultat és un documental que esdevé un espai de resistència narrativa, on les històries individuals ressonen com a ecos d’una realitat col·lectiva sovint no gens visible.
Consubstancial a la pel·lícula, i arran d’una inestimable conversa amb l’Alícia Almiñana i Morales, se’m fa ineludible de reconèixer-li una exemplar competència professional que li ve, encara adolescent, d’una gran passió per l’univers cinematogràfic, motivada per la pròpia professió del seu pare (qui també intervé en el mateix rodatge); una casuística que no tardaria a decantar-la envers una plena especialització en Fotografia Cinematogràfica i Documental, al Centre d’Estudis Cinematogràfics de Catalunya. Tot plegat, posant en valor el seu excel·lent treball com a directora de fotografia d’Històries de Vallbona, se n’obté una mirada precisa i sensible, que articula visualment el discurs del film amb una subtilesa continguda, on cada plànol sembla fruit d’una reflexió profunda i d’un òptim equilibri entre l’enfoc, la composició estètica i la fidelitat a la realitat. En suma, la seva contribució no només eleva el conjunt de l’obra, sinó que certifica l’emersió de tota una identitat com a professional de la imatge cinematogràfica.
Definitivament, Històries de Vallbona” és una obra que transcendeix el documental apuntant a ser una experiència cinematogràfica d’un lloable rerefons vestit de lirisme i humanitat; perquè Guerín ens convida a un relat que no imposa, sinó que suggereix, que en lloc de jutjar acompanya els pensaments. I, en aquest gest, aparentment fàcil, s’hi troba la seva grandesa: recordar-nos que, a les forasteries més oblidades, també hi bateguen els cors.














