Un dels grans privilegis de poder gaudir d’un festival tan important com el Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Sitges és tenir l’oportunitat de descobrir pel·lícules amb propostes originals i de qualitat que, de vegades, malauradament, acaben passant desapercebudes entre la multitud d’estrenes i títols que s’hi projecten.
Aquest és el cas de Gummy, òpera prima del director Javi Prada, amb guió de Rubén Tejerina i protagonitzada per Javier Botet.
La premissa no pot ser més suggeridora: què passaria si el depredador es convertís en la víctima? I és precisament aquest canvi de papers el que serveix de punt de partida per construir una història que juga constantment amb les expectatives de l’espectador.
Javier Botet interpreta Mauro, un violador i assassí de dones que té una peculiar parafília relacionada amb les gominoles, d’aquí el títol de la pel·lícula. Des del primer moment, el personatge ens presenta un individu tan desagradable com inquietant, una figura que sembla tenir tots els números per convertir-se en el centre d’un malson cinematogràfic.
La pel·lícula comença mostrant-nos com Mauro intenta aconseguir una nova víctima en un bar de carretera. Durant el seguiment d’una noia, però, acaba arribant a una casa on es graven pel·lícules snuff. El que havia de ser una nova cacera es converteix en un malson per al mateix depredador, que acaba segrestat i obligat a lluitar per la seva pròpia supervivència.
A partir d’aquí, Javi Prada ens proposa un joc pervers que capgira les convencions habituals del cinema de terror. El director no té cap problema a portar les situacions fins a extrems força desagradables, combinant violència, incomoditat i alguns moments d’humor negre que ajuden a donar personalitat al conjunt.
Un dels grans encerts de Gummy és precisament la seva aposta pels efectes especials pràctics. En una època en què el cinema recorre cada vegada més als efectes digitals, Prada aposta per una materialitat que fa que moltes de les escenes resultin especialment físiques i impactants. Les imatges guanyen en credibilitat i aconsegueixen transmetre una sensació de brutícia i visceralitat que encaixa perfectament amb la naturalesa de la història.
També cal destacar la presència de Javier Botet. Acostumats a veure’l interpretar criatures i personatges monstruosos gràcies a les seves particulars característiques físiques, aquí tenim l’oportunitat de descobrir-lo en un registre diferent, construint un personatge amb una personalitat pròpia i força inquietant.
Evidentment, Gummy no és una pel·lícula pensada per a tots els públics. La seva aposta pel terror més explícit, les situacions desagradables i determinats excessos poden provocar rebuig en una part dels espectadors. Tampoc no sempre aconsegueix mantenir el mateix nivell d’interès narratiu, però és precisament aquesta voluntat de jugar sense complexos amb els límits del gènere el que acaba convertint-la en una proposta particular.
En conclusió, en Javi Prada debuta en el llargmetratge amb una pel·lícula que demostra personalitat, coneixement del gènere i, sobretot, ganes de fer un cinema de terror sense gaires concessions. Potser no estem davant d’una obra rodona, però sí d’una d’aquelles propostes que agraeixes trobar en un festival com Sitges.
A favor
Premissa i argument.
La interpretació de Javier Botet, que aconsegueix crear un personatge ple d’arestes i contradiccions.
El ritme narratiu va in crescendo i no es desinfla en cap moment.
En contra
Per a algunes persones, la violència pot resultar excessiva.
En alguns moments, el guió se suporta massa en situacions extremes i deixa en segon pla el desenvolupament de la història.
Alguns personatges secundaris podrien estar més ben desenvolupats i tenir més pes dins la trama.














