Les Grans Guerres Mundials varen esclatar per motius econòmics, barrejats amb ideologies, que deien eren la solució al problema. Carl von Clausewitch va dir que “la guerra és la continuació de la política amb altres mitjans” frase que la saviesa popular va traduir dient que la política era la continuació de la guerra de manera civilitzada.
Avui veiem com els estats malden per continuar exercint la seva influència, malgrat les estructures supranacionals que s’han bastit en les darreres dècades. No acaben de funcionar organitzacions, com l’ONU, l’Organització Mundial del Comerç o la mateixa Comunitat Europea, que havien de servir per debilitar el poder estatal i construir estructures més globals. Són els entramats econòmics qui dominen el món. I no s’aturen en la cerca de posicions de privilegi que els permetin seguir fent els seus negocis. Així assistim a la guerra comercial entre USA i la Xina, amb una espiral aranzelària cada vegada més perillosa. O el Brexit, amb conseqüències no només pels anglesos. O l’esfondrament d’economies a l’Amèrica del Sud, amb la colpidora situació de Veneçuela i la inestabilitat dels dos grans països de la zona. O l’esfondrament de la lira per les erràtiques polítiques turques. O els intents d’anorrear les expectatives de països que voldrien independitzar-se de l’estat on avui estan integrades.
Donald Trump amenaça amb un desastre econòmic a tots el qui el volen fer fora de la presidència. També ho fan Teresa May, Nicolàs Maduro i Recep Tayyib Erdogan. I tothom recorda que el ministre Moratinos havia dit que els catalans haurien de vagar eternament pels espais siderals si s’independitzaven. Mai se sap ben bé què i qui hi ha al darrera d’aquests posicionaments avisant de tantes desgracies en el futur proper.
Tothom sap que Grècia, que ja ha sortit de la tutela de Brussel·les, mai podrà tornar el que deu. Espanya segueix endeutant-se quan tampoc el podrà tornar. I Itàlia comença a preocupar els mercats internacionals pels seus plantejaments. Qui decideix que ja n’hi ha prou? Qui tria el moment de fer passar els països pels arcs caudins? o perquè pugen i baixen les divises? Tot plegat acaba sent un immens univers on el que manté l’equilibri del sistema és l’interès i l’apaivagament de les masses. Per això Michel Foucault, brillant filòsof del Maig del 68, va teoritzar tant del paper del poder i la seva estructura coercitiva a través dels estats i de les seves lleis.
Ens diuen que l’estabilitat política i econòmica es fonamenta en l’estat de dret, l’economia de mercat i l’entramat de moviments de capital però, pel que sembla, tan fa que els països siguin capitalistes o comunistes, de dretes, d’esquerres, o del que sigui. Les transaccions acaben sent canviar coses per diners. Ningú no sap ni el valor d’unes ni dels altres. Què val una casa o una camisa? Tot puja i baixa sense massa lògica, ni tan sols econòmica. Però el sistema permet que siguem capaços de conviure sense haver de tornar a la violència de les cavernes. I d’això en diem civilització.
Tothom intenta fer prediccions del què passarà. Però hi ha massa variables per definir certeses. Tots fem servir les intuïcions per intentar endevinar com anirà tot plegat. I esperar tenir encert, quan sovint només és sort. Així que bona tornada a la rutina, una volta passat el parèntesi de les vacances estiuenques.
Pere Prat
