25.3 C
Igualada
Dijous, setembre 24, 2020

Fer anys – Miquel Saumell

Potser algú pensarà que posant-ho negre sobre blanc demostro ser massa agosarat, però m’atreveixo a afirmar que, ho proclami un en veu alta o s’ho guardi exclusivament per a ell, fer anys agrada gairebé a tothom. Una altra cosa és si a tothom li agrada celebrar els seus aniversaris d’una manera tradicional, és a dir, bufant les espelmetes del pastís. A mi, per posar un exemple ben proper, això de bufar les espelmetes és una d’aquelles coses que a mesura que m’he anat fent gran ha deixat d’interessar-me. Vaja, no em fa cap vergonya admetre-ho; ara, haver de bufar les espelmetes em fa més aviat nosa i, por poc que pugui, intento estalviar-m’ho.
Però, repeteixo, no és que em desagradi fer anys, no és pas això, però cada vegada em ve més costa amunt protagonitzar el numeret d’escoltar la cançoneta de rigor i després haver de bufar les espelmetes davant de tothom, i tota la parafernàlia festiva que envolta l’acte. M’imagino que es deu tractar d’un clàssic signe de timidesa, o tal vegada no. Potser en els que tenim aquesta actitud antibufera s’hi haurien de buscar lectures clíniques més profundes. Quan el vegi ho preguntaré a un amic meu que és psiquiatre, a veure què me’n diu.
A més a més, en bufar les espelmetes hi ha el risc que si el pastís no està ben protegit amb paper de plata, la cera caigui on no hauria de caure, i el pastís quedi contaminat. I això per no parlar d’un risc afegit, que quan intentes apagar totes les espelmetes d’una sola bufada barrejat amb la bufera se t’escapi involuntàriament una mica d’element líquid. Els que hi entenen diuen que s’ha de fer així, s’han d’apagar totes les espelmetes d’una sola bufada, però això comporta uns riscos. Però per bufar tampoc renyirem, si s’ha de bufar es bufa, i tampoc és cap drama.
Fa poc va ser el meu aniversari i, com que era fora, em vaig estalviar de bufar les espelmetes. Em van regalar un paraigua exactament igual que el que no fa gaire em vaig deixar oblidat en un teatre i no vaig poder recuperar quan hi vaig tornar l’endemà. Vaig pensar que segurament algú el devia necessitar més que jo. Però jo el necessitava de debò, és un paraigua plegable que va molt bé per anar de viatge, ocupa poc lloc a l’equipatge de mà però, un cop desplegat, obtens un diàmetre de protecció més que suficient per quedar perfectament a cobert de la pluja.
Dilluns celebrarà noranta anys un tio meu, i aquest aniversari tan rodó m’ha donat la idea d’escriure aquestes reflexions en homenatge als que fan anys. Moltes felicitats, Josep!
@miquelsaumell

Compartir

Més notícies

Últimes notícies

La igualadina Alba Llobet publica el llibre “Un confinament a Igualada”

Un confinament a Igualada és un recull de textos que van ser escrits i publicats diàriament durant els 66 dies de confinament de la...

El PSC d’Òdena creu que Can Morera és “l’única alternativa viable” per fer-hi el macropolígon

"Can Morera és l’únic sector viable per desenvolupar un projecte tecnològic que permeti liderar la transformació digital i ubiqui la Conca al mapa a...

S’aprova la limitació de reunions socials a sis persones

El comitè de direcció del Pla PROCICAT, a proposta del comitè tècnic, ha aprovat aquest matí la proposta dels Departaments de Salut i Interior...

FirAnoia torna als carrers del centre d’Igualada aquest cap de setmana

Compte enrere per al centenar d’estands de FirAnoia que des de divendres i fins diumenge oferiran els seus productes i serveis als carrers del...

Igualada acull el Campionat de Catalunya Sub-18 i Sub19 d’atletisme

El Club Atlètic Igualada, conjuntament amb la Federació Catalana d’Atletisme, organitza aquest cap de setmana el Campionat de Catalunya de les categories Sub-18 i...
Compartir