Estado de alarma

62

Jaume Singla

Començo avui una sèrie d’articles per desenvolupar què n’opino sobre el “Estado de Alarma” que fa més de dos mesos va decretar “el gobierno más progressista de la historia de España” i que ha estat confirmat en diverses ocasions per “Las Cortes Españolas” amb el vot favorable de molts diputats catalans, socialistes o comuns.

El gobierno de l’Estat format per PSOE i Podemos, el 14 de març va decretar el “Estado de Alarma en todo el territorio nacional incluido Ceuta y Melilla” anul·lant drets fonamentals dels ciutadans i recentralitzant competències de les comunitats autònomes. Amb la declaració de l’estat d’alarma el gobierno de España s’atribuïa totes les decisions i, per tant, tota la responsabilitat per protegir la salut dels ciutadans espanyols. En una paraula, retallava novament l’Estatut de Catalunya, d’esquena als catalans.

Un govern democràtic no pot saltar-se a la torera les lleis vigents i encara menys els consagrats per la –per a ells Sagrada- Constitució. L’amenaça d’una pandèmia de coronavirus creixent va fer que tothom, o gairebé, acceptés la retallada de la mobilitat dels ciutadans. Es va acceptar sense protestar el tancament de la majoria de negocis, enviant a l’atur a més d’un milió de catalans, la majoria dels quals hores d’ara no han cobrat ni un cèntim dels promesos per l’administració espanyola.

El gobierno más progresista de la historia de España va prometre ajuts per preservar en la mesura del possible, l’economia de l’estat. Però només ho va prometre. Els crèdits ICO que havien de costar un 0,50% d’interès, en el millor dels casos els bancs els adjudiquen al 1,50% i després d’obligar a signar assegurances de cost variable segons interessa a l’entitat bancària.

Hores d’ara, el futur econòmic i social del país -tant d’Espanya com de Catalunya- és incert, tirant a desastre, sense que es vegi cap de les mesures promeses. I tampoc podem dir encara quan es recuperarà la garantia sanitària per al conjunt dels ciutadans i, dels territoris.

Quan algú, en aquest cas un govern, s’atribueix un poder màxim i únic manllevant-lo a un altre; hauria de ser conscient de la responsabilitat que adquireix. Avui per avui, el Gobierno de España té la responsabilitat -sense que l’hagi assumida- dels trenta mil morts que s’han produït segons les seves pròpies estadístiques, a tot el territori. I també, és clar, dels més d’onze mil catalans morts en aquesta pandèmia.
Si mirem les xifres d’infectats i de morts que patíem en el moment que el govern PSOE-Podemos i les que patim hores d’ara, constatarem que ha estat pitjor el remei que la malaltia. La setmana vinent ho veurem.