Els greuges econòmics no són suficients – Pere Prat

E

Les diferents organitzacions patronals no tenen una posició unitària davant del procés. Suposo que tampoc els metges, els advocats o els farmacèutics. Ni els socis del Barça. Tothom té les seves adscripcions ideològiques, coincidències o divergències. D’ací la conveniència de votar. Ningú s’ho planteja per saber si l’àcid ribonucleic està o no relacionat amb el càncer. Com tampoc ningú plantejarà abolir la llei de la gravetat. Res canviaria, independentment del resultat. Però, en canvi, caldria votar més sovint en tot allò que afecta la convivència i l’organització social.
En els països de llarga tradició democràtica, el conflicte entre democràcia i legalitat no es planteja mai. Es modifica la llei, si és contrària a allò que reclamen o defensen la majoria dels seus ciutadans. Ningú entén que la legalitat pugui limitar l’exercici de la sobirania popular, perquè ha de ser el poble qui decideixi. Només queda discutir l’àmbit de la votació. Si els d’una casa poden separar-se del poble i aquest d’una comarca. O per separar-se dues nacions. És a dir, qui són els que estan legitimats per votar.
En aquest moment s’està dirimint si Catalunya és subjecte de dret polític o és el conjunt de l’estat espanyol, qui ha de decidir el que passi en aquestes terres. Els catalans tenen avui el sentiment de sentir-se súbdits i no ciutadans. De sentir-se objecte de conquesta. D’haver de pagar per a tot i rebre poc. Ni tan sols sentir l’escalf dels qui dicten les lleis. Perquè es perceben opressives. I tenen la certesa de que mai les podran modificar, encara que ho demani un col·lectiu enorme de catalans. Ho ha dit contundentment Mariano Rajoy, president del govern de l’estat. I no hi ha cap indici de les coses puguin canviar. Per a ell no existeix el greuge econòmic a Catalunya. Tampoc els escanyaments provocats per una reduïda inversió pública, que limita el creixement. Ni la insuficiència de recursos de la Generalitat. Sempre ha volgut presentar el procés com un caprici del President Mas i d’una part minoritària de la classe política catalana. No vol ni sentir a parlar del malestar, ni moral, ni econòmic. Tracta els catalans com a gent a tutelar. I el seu missatge s’acompanya d’amenaces per fer por, enumerant les desgràcies que cauran al damunt del poble si s’esgarria.
Molts catalans no veuen cap altra solució que marxar d’Espanya. L’únic camí, si volen ser ciutadans i no súbdits. Si no volen diluir-se en una única nació, per gran i lliure que sigui. Si no volen sentir-se escarnits i acusats de ser gent interessada i egoista, per aquells que van portar l’Estatut vigent al Constitucional, després de passar-hi el ribot a les Corts i de ser referendat pel poble. Pels que han judicialitzat la política i volen el compliment estricte a la interpretació que ells fan de la llei. Els mateixos que estaven obligats per aquestes lleis a augmentar la inversió i no ho fan. Els que resten insensibles a que Catalunya perdi pes industrial a Europa des fa més de vint anys. Els que diuen que no hi ha res a fer, mentre la globalització colpeja durament el teixit productiu català. Els que es riuen de les petites empreses d’ací, enfront dels grans negocis a la llotja del Bernabeu. Els que han deixat la Generalitat i els Ajuntaments sense cap marge de maniobra. Aquells que diuen que no estaran millor enlloc.
La renda per habitant a Catalunya abans d’impostos, és la tercera entre les comunitats autònomes. Però es transforma en la desena després de la forçada solidaritat. Cap proposta. No es tocarà el finançament. Tampoc s’incrementaran les inversions. Res de pacte fiscal. Cap sensibilitat encara que a Catalunya l’exclusió social ja estigui prop del 20 % de les llars, on hi viuen el 30 % dels nens. L’estat no escolta la queixa de tants catalans. Continua ferm en el res de res. I manté que “els nacionalistes cada vegada que aconsegueixen alguna cosa, es converteix en una meta volant i no en la meta final”. I prepara la repressió. Però no servirà de res, mentre la injustícia no es repari.
Pere Prat