Diuen que un cop vaccinats i assolida la immunitat de grup, la recuperació serà en forma de L, de V o de K. Es tornarà als feliços anys 20 del segle passat o s’encetarà un món nou. Els experts volen predir el futur, però les conseqüències del desconcert i la por col·lectiva, que ha portat la pandèmia, encara són difícils d’avaluar. A casa nostra, mentre hi ha qui vol un foc nou revolucionari i independentista, d’altres demanen centrar-se en la recuperació i acabar amb la confrontació, tan interna com amb Espanya.
Les brases que han forjat aquesta terra han estat el treball, l’esforç, la cultura, l’associacionisme i la justícia social i distributiva, que van permetre l’accés generalitzat a l’educació, la sanitat i l’estat del benestar. Mai com ara, no hi havia hagut tant talent compartit i tecnologia a l’abast de tothom. Però mentre la socialització del coneixement i de la informació hauria de generar confiances mútues i transversals, només creix la frustració. Pocs tenen horitzons clars. N’hi ha que es deleixen per marxar a l’estranger, la majoria demana tenir un treball digne per fer la seva vida i una massa creixent exigeix un subsidi com a recurs de supervivència.
No existeix la bota d’en Farriol que mai s’acaba. En algun moment tornarà la crua realitat. No es pot oblidar que s’ha de treballar i crear riquesa, perquè sinó només compartirem la misèria, ja que els preus no es podran mantenir artificialment sempre baixos a tot arreu. Alguns diuen que això és el
conte del llop, que de tan avisar la seva vinguda, ja no el creu ningú, però les polítiques econòmiques pal·liatives poden contenir el malestar social durant un temps. El diner tornarà a tenir cost i els Bancs Centrals deixaran d’injectar tresoreria.
Aleshores haurem d’enfrontar la realitat social. S’haurà d’evitar excloure els que pensen diferent i deixar de menystenir les idees dels altres. Caldrà compartir objectius i destriar el gra de la palla. Mai ens hauríem de deixar guanyar pels enfrontaments caïnites, segurament fruit de la frustració de no poder assolir els objectius que ens havíem fixat. El diàleg i el pacte han de tornar a ser l’eina de resolució de conflictes, perquè, quan hi ha posicions rotundament tancades, sol aparèixer la temptació d’usar la força per esbotzar les estructures opressives. Com deia Gandhi, no cal confondre fermesa i violència.
No oblidem que arriba la confrontació quan els governs no són flexibles i no s’adapten a la complexa societat que representen i no obren les vies perquè tothom pugui desenvolupar-se còmodament per assolir objectius múltiples i diversos. I aleshores, els interessos particulars es mobilitzen en la defensa de privilegis de grup, sovint inconfessables i corruptes. També el moment de l’enfrontament de la retòrica política i judicial amb les barricades, perquè, a mesura que s’amplia el nombre de marginats, desposseïts i gent sense altre horitzó que la desfeta, més s’allunya la recuperació social, política i econòmica.
