Entevista a Angèlica Cuadros, directora d’Agost al Teatre Casal de Calaf
Ja és tradició que el cap de setmana de la Festa Major, l’Agrupació Teatre Casal de Calaf estreni una obra que han estat assajant durant mesos. Aquest any han optat per Agost, una obra molt potent, amb una vintena de persones implicades, entre els quals 13 actors i actrius. Just abans que s’estreni l’obra parlem amb la seva directora, Angèlica Cuadros.
Vau començar a assajar Agost el 2019, però la pandèmia ho va aturar tot. Teníeu clar que volíeu fer l’obra sí o sí?
Des que un amic meu em va regalar el llibre amb el text d’Agost i, al cap de poc vaig veure l’obra al TNC, ara ja fa cosa d’uns dotze anys, tenia posat al cap que en algun moment de la meva vida volia fer aquesta obra. Per tant, jo sí que tenia clar que, tan aviat com les circumstàncies m’ho permetessin, intentaria reprendre el projecte. No obstant això, la incertesa, en aquells moments, era enorme.
Per sort, l’extraordinari equip d’actrius i actors amb el què comptava també van mantenir la motivació necessària per no abandonar i, fins i tot durant els moments més durs de la pandèmia, vam continuar quedant en format virtual per repassar el paper i, al mateix temps, tenir una excusa per xerrar una estona i abstraure’ns de la realitat tan angoixant que ens envoltava. Penso que amb això, amb aquest gest, a part de mantenir l’obra en peu, també vam fer la nostra declaració d’intencions particular, manifestant que no estàvem en disposició de deixar que la pandèmia ens prengués aquesta parcel·la tan important per nosaltres: el teatre.
Ha provocat algun canvi en el repartiment l’aturada?
Sí. Quan la situació sanitària va millorar i vam poder replantejar els assajos amb normalitat, algunes persones, per les seves circumstàncies personals, van decidir no continuar implicades en l’obra. De totes maneres, aviat es va trobar altra gent amb ganes d’involucrar-s’hi i, com que la majoria ens coneixem entre nosaltres, la incorporació de noves persones a l’equip va ser un procés molt natural.
Agost és una obra molt i molt potent. Com l’encareu? Hi ha cert respecte?
Sí, i tant! Agost és un repte en tots els sentits possibles. En primer lloc, a nivell interpretatiu és una obra complexa perquè hi ha alguns personatges que arriben a nivells emocionals molt extrems. Les actrius que defensen els papers principals acaben exhaustes després de cada assaig. Per altra banda, també és un repte a nivell escenogràfic. El Casal de Calaf és un teatre excel·lent perfer-hi un muntatge d’aquestes característiques, però per aconseguir-ho ha calgut molta dedicació i molta planificació. També suposen un repte algunes escenes per si mateixes, per la complexitat de les accions i pel tacte que requereixen. A nivell tècnic, muntatge també és agosarat i s’ha intentat fer una proposta a l’alçada de l’obra mateixa.
De totes maneres, crec que parlo en nom de tot l’equip quan
afirmo que la complexitat del projecte i el repte d’intentar assolir-lo ha estat el motor que ens ha empès més que no pas una barrera que haguem hagut de saltar. Sabíem que era difícil des del primer moment i ho vam afrontar a base d’esforç i dedicació. Ara, a les portes de l’estrena, estem molt satisfets del resultat.
Ha estat l’obra més vista al TNC. Qui l’hagi vist allí, serà igual o hi ha alguna adaptació?
La nostra proposta està molt inspirada en el muntatge que es va veure al TNC. Així que les persones que la van veure allà hi trobaran força punts en comú. De totes maneres, és evident que les nostres possibilitats, en tant que som un grup de teatre amateur, són molt més limitades en múltiples aspectes. També vaig tenir clar, des del primer moment que, per poder fer aquesta obra a Calaf, ens calia escurçar el text. Per tant, tot i que l’essència de l’obra és la mateixa, vaig adaptar tot el text per escurçar-lo i, al mateix temps, procurar mantenir el sentit de tot plegat intacte. Cosa que no va ser gens fàcil ja que és un text boníssim i em va costar molt decidir de quins fragments prescindir.
Tots els actors són de Calaf i comarca?
Sí, exacte. La gran majoria de membres de l’equip són de Calaf. Hi ha algunes persones de pobles del voltant com Sant Martí Sesgueioles, La Guàrdia, Conill i Prats de Rei i també algunes altres que venen de Manresa i Igualada, però que tenen una relació molt estreta amb Calaf i pobles de la vora.
Hi ha nervis ara?
Sí, molts. Nervis dels bons. Nervis d’impaciència perquèarribi, per fi, el moment de poder mostrar tota la feina feta i poder gaudir de l’obra amb el públic. Nervis per compartir els moment de catarsi que regala el teatre, que és un art efímer per excel·lència i que aquí és on radica la seva grandesa: que cada representació es única i que, per tant, el s’esdevindrà sempre és una sorpresa. Però hem treballat molt i això també em proporciona la tranquil·litat de pensar que les dues (i úniques) funcions que farem per la Festa Major de Calaf sortiran molt i molt bé i que totes les persones presents a la sala: públic, actors i actrius, tècnics, personal de sala… gaudirem d’un esdeveniment extraordinari.
Què és el millor de fer teatre amb gent amateur?
La gent que ens dediquem al teatre amateur fem teatre en un dels espais que tenen més valor avui dia: el nostre temps lliure. Això vol dir que, per poder fer teatre deixem de banda altres activitats de lleure, temps de família, hores de descans, compromisos diversos, etc. Per tant, és segur que per a les persones que fem teatre a nivell amateur, aquesta és una de les nostres activitats predilectes. Fins i tot m’atreviria a dir que moltes de nosaltres l’estimem, el teatre. Així doncs, compartir aquest sentiment és, sens dubte, el millor de fer teatre amb gent amateur.
En el teu cas, com a directora, què és el que més gaudeixes?
La primera vegada que em vaig plantejar dirigir, vaig decidir interpretar també un paper de l’obra, perquè em feia por que dirigir no m’agradés tant com actuar i que no tingués la motivació suficient per fer-ho amb l’energia que es requereix. Llavors vaig descobrir que dirigir em permet crear encara més que quan actuo. Quan dirigeixo puc traslladar al projecte allò que volta en el meu imaginari, les sensacions que m’evoca l’obra, el meu pensament, la meva interpretació del text… Així doncs, dirigir em proporciona sensació de llibertat, com si em trobés davant d’un full en blanc i aquesta sensació m’encanta. El punt en el què més gaudeixo, quan millor m’ho passo, és improvisant i aplicant noves idees sorgides a partir del assajos. A nivell personal, a més, durant totes les estones que el meu pensament està absort en una obra, m’oblido de les meves preocupacions. Així que dirigir teatre, per mi, és una experiència de vida. Un regal.
