Si bé, d’antuvi, en aquesta Plaça val a assenyalar que hi havia nascut un insigne escultor igualadí d’obres d’estètica neoclàssica, en Celdoni Guixà i Alzina; de gran instal·lat a Barcelona, amb unes reeixides escultures als Parcs de la Ciutadella i de Montjuic, entre d’altres. Potser les obres que ens són més properes són les escultures de la Mare de Déu dels Àngels i de la Verge en posició horitzontal, a la Basílica de Santa Maria, a més de la imatgeria que ocupava els establiments avui desapareguts de Cal Senyor Magí i de Cal Parera, i de la històrica Farmàcia Bausili.
Un altre personatge que, en aquest indret, hi va trobar el bressol va ser el doctor Antoni Pujades i Manyans, un celebrat metge i cirurgià, també amb residència Barcelona, on després del seu exili va arribar a ser governador civil de la capital catalana, alhora que el seu prestigi en el camp de la psiquiatria va portar-lo a ser el fundador de l’antigament anomenat Manicomi de Sant Boi de Llobregat.
Tanmateix, en una Plaça constituïda per una edificació força antiga, a excepció d’un bloc de pisos de notòria alçaria, entre botiguers i veïns, tothom s’enorgulleix de la respectable presència -avui ubicada en un nou emplaçament- de l’Estàtua d’Hèrcules, una obra escultòrica de l’artista igualadí Josep Campeny i Santamaria, qui –tal i com es contempla en aquest cas- va especialitzar-se en el modelatge animalístic, avinentesa per la qual va ser merescudament premiat. En aquest sentit, una anàlisi històrica i artística no pot passar per alt la tradició cultural de l’escultor en subratllar en l’estàtua de l’Hèrcules les tendències pròpies del realisme figuratiu de tombants del XIX, tot incorporant la tradició mitològica clàssica a la modernitat d’un neoclassicisme català amb evidents signes del barroc i del romanticisme.
Aquí, l’Hèrcules, un dels herois més emblemàtics de la mitologia clàssica, esdevé una sol·licitada figura per a ser representada dins de l’art públic, per a enaltir al gran paladí civilitzador d’Occident, en una escenificació en què ofega l’àguila. L’escultura, doncs, des d’un fantàstic dramatisme, presenta a Hèrcules nu amb la pell de lleó cobrint-li la cintura en l’acte d’engrapar amb força una àguila que es resisteix a l’ofec amb un esplèndid desplegament de les seves ales; un conjunt, en definitiva, d’un harmònic dinamisme.
