“Hablamos de un país, como ustedes habrán padecido sin duda en sus propias carnes, donde lo que funciona realmente bien son la Agencia Tributaria y los radares de tráfico.” L’advocat Xavier Melero fa aquesta afirmació en un article publicat a La Vanguardia.
El Sr. Melero, advocat penalista de moda, professor de dret penal, fundador de Ciutadans, defensor dels “Pujol”, dels implicats en el 3% i de diversos imputats en el “procés”, té tota la raó. A l’Agència Tributària (AT), que és a la qual em referiré, no se li escapa ni una, no tan sols els “obligados tributarios”, sinó també, gràcies als articles 41, 42 i 43 de la “Ley Tributaria” (LT), les derivacions als tercers que pot efectuar.
Cuatrecasas defineix les derivacions tributàries de la següent de la manera: “La principal característica de la derivación de responsabilidad ya sea solidaria o subsidiaria, es que se trata de un instrumento que permite a Hacienda exigir a un tercero el pago de deudas tributarias que no le son propias.”
L’article 42, 1 a) de la LT preveu la responsabilitat solidària per les persones o entitats: “Las que sean causantes o colaboren activamente en la realización de una infracción tributaria. Su responsabilidad también se extenderá a la sanción.” Des d’aquest prisma, l’AT pot recórrer constrenyiment el deute als derivats, que poden ser una o diverses persones, podent exigir el pagament de la totalitat del deute a totes elles i a la vegada.
Aquest punt, encara que es pot donar i es dóna a les persones físiques, és molt més freqüent als administradors d’empresa, de les empreses que han plegat sense liquidar totalment a Hisenda, o que hagin incorregut en alguna infracció tributària. El deute no queda alliberat de tots els responsables, inclús dels derivats, fins que s’hagi efectuat la totalitat del pagament.
Òbviament, l’AT també està sotmesa a la justícia, i una recent sentència del Tribunal Suprem ha capgirat l’anterior manifestació. Resulta que la concessió a un dels administradors del fraccionament del deute, encara que pagui poc i en molt de temps, s’equipara al pagament del deute, sense que l’AT pugui anar en contra dels altres administradors responsables als que se’ls hagi derivat el deute. Per una resolució del Tribunal Económico-Administrativo Central de 24 de setembre de 2019, caiguda en el recurs 4828/2016.
Aquesta sentència serà l’alleujament de molts administradors que han quedat endeutats pel tancament de moltes empreses, i més per la crisi que ha provocat la pandèmia. Però el crèdit públic és un crèdit privilegiat, la qual cosa vol dir que s’ha de pagar, encara que amb la llei de la segona oportunitat es pot eximir amb algunes limitacions, i els administradors d’empresa com a persones “naturals” s’hi poden acollir.
