Fa tres anys el poble de va derrotar l’Estat que va veure atònit com dos milions tres-cents mil catalans de totes les edats, sortien al carrer armats amb els seus vots, per demostrar que tenim dret a ser una República. Ni més de 22.000 policies i guàrdies civils, vinguts de tots els punts d’Espanya al crit de “A por ellos”, armats amb porres, bales de goma i fusells, varen poder deturar aquella muralla humana que va desobeir totes les ordres que venien de Madrid. El dimarts 3 d’octubre amb una convocatòria gairebé espontània, tot Catalunya es va deturar en la vaga general més massiva que ha vist aquest país i, molt important, sense que ni partits ni sindicats la convoquessin. L’Estat espanyol va estar noquejat durant tres dies.
Això va ser així perquè fou el poble que, desbordant als partits, va ser protagonista. Aquelles tres nits, els catalans ens n’anàrem a dormir amb l’esperança que havíem entrat en el camí que ens portava a la llibertat definitiva. En l’horitzó vèiem la figura femenina de la República que estava arribat.
Vet aquí però que a partir del dia 4 d’octubre del 2017 els catalans vàrem posar la força dels nostres vots, el valor de la nostra resistència davant les forces repressores i el nostre dret a decidir, en mans dels polítics perquè els utilitzessin per donar força legal a la victòria a les urnes.
Des d’aquell moment tot ha anat enrere. L’aplicació del 155 va dissoldre el Parlament i va cessar al legítim govern de la Generalitat, la meitat del qual va marxar a l’exili i l’altra meitat va ser empresonat. I allà segueixen, uns i altres. I tot i que a les eleccions convocades il·legalment per Rajoy vàrem tornar a donar majoria absoluta als partits independentistes, avui l’autogovern de Catalunya no arriba ni a autonomia. I malgrat que tots diuen demanar unitat d’acció, no ha estat possible ni que estiguessin units al voltant del president de la Generalitat, que ha estat expulsat del càrrec per un organisme administratiu per una pancarta retirada 48 hores més tard. És cert que els partits tenen nou presos polítics i nou exiliats, però no és menys cert que nosaltres els ciutadans tenim a 2850 represaliats en diversos jutjats de Catalunya i Madrid.
Aquest tercer aniversari de l’1 d’Octubre coincideix amb un moment de repunt de la pandèmia de la Covid-19 i la prudència fa que gent no tingui tantes ganes de sortir al carrer com fa tres anys, però crec que l’autèntica raó de la manca de mobilització és el frau dels nostres partits que abracen amb entusiasme l’autonomisme. Han convertit les nostres victòries en derrotes sense pal·liatius. No sé si Catalunya es mereix els partits que pateix, però sé que els partits no es mereixen un poble tan fidel, escarrassat i persistent.
Algun dia, a no tardar, el poble de Catalunya desbordarà novament les costures opressives de l’estat i aquell dia ja no els tornarem mai més les eines de decisió als partits… d’avui.
