La setmana passada es va fer públic que s’ha prohibit l’assistència de tres importants mitjans de comunicació a les conferències de premsa de la Casa Blanca. Són el diari The New York Times, la cadena de televisió CNN i el portal d’Internet Politico. Què es busca amb aquestes absències forçades? L’objectiu és intentar silenciar els mitjans de comunicació que es mostren poc amables amb les tesis governamentals. Però, evidentment, els censors no podran evitar que els mitjans diguem-ne díscols a ulls de la Casa Blanca deixin de criticar el govern i el seu president. I no els cal anar a les rodes de premsa per fer-ho, tot i que mentre aquesta prohibició sigui vigent no podran fer preguntes als governants. No tinc cap dubte que els periodistes dels mitjans ara censurats seguiran complint amb la seva obligació de posar en evidència el govern sempre que ho considerin convenient. Ara, a més, tindran un nou motiu de crítica, plenament justificat: la censura a què els volen sotmetre els seus governants.
La censura és l’eina de qui pretén fer callar la veu discrepant, i això és totalment incompatible amb la democràcia. La censura és un element essencial per al correcte funcionament de les dictadures, i, per tant, l’absència de censura és una de les bases de la democràcia. En el món lliure, en les democràcies formals, quan apareix la censura es posa en evidència la mentalitat dictatorial de qui intenta posar-la en pràctica. No tots els països que s’anomenen democràtics ho són. Sense anar més lluny, hi ha democràcies formals que, per les seves mancances democràtiques, podríem perfectament denominar democràcies low cost; com l’espanyola, per exemple, on s’han tancat diaris i s’han empresonat periodistes per suposats delictes d’opinió. I dic suposats perquè, en democràcia, fer pública una opinió discrepant no pot ser mai delictiu. Dissortadament, a l’Espanya suposadament democràtica han passat les dues coses, i no fa pas tants anys. Recordeu el tancament del diari Egunkaria i l’empresonament del seu director? Doncs això.
En assumptes tan cabdals com la llibertat d’expressió i la llibertat de premsa no es pot transigir, no ens ho podem permetre ni com una excepció. Perquè es comença acceptant l’excepció una vegada i més d’hora que tard s’acaba constatant que allà on hi havia democràcia ja no n’hi ha. Els últims esdeveniments de Turquia en són un bon exemple. Allà també s’han tancat diaris i empresonat periodistes, i avui en dia ja no es pot dir que Turquia sigui una democràcia.
