El carrer de l’Argent, una via importantíssima i en línia recta que abraçava l’antic camí de Barcelona a Lleida, havia servit -de primer- de via militar i –posteriorment- de camí carreter fins a consolidar-se definitivament com a una autèntica via comercial i de veïnatge, atesa la progressiva implantació d’una autentica i efervescent activitat mercantil d’ençà un parell de centúries. En aquest sentit, des d’un llunyà segle XIV, sembla ser que de la prominència d’aquest carrer se’n feien ressò alguns fidedignes documents a propòsit d’un dels seus veïns, en Perico Amat, que era qui custodiava a aquells qui el transitaven; ell era, en definitiva, una mena de portaler ja que tenia en possessió la clau del vell Portal de Capdevila, emplaçat a l’extrem que confluïa amb el carrer de Sant Sebastià. Més endavant, emperò, la denominació amb què es va popularitzar, “argent”, i que des d’aleshores mai més no ha estat modificada, fa al·lusió a un dels edificis –el de l’argenter Figueras- on eren dipositats els fons de la parròquia de Santa Maria i també els recaptes de la hisenda de la vila, és a dir, l’argent parroquial i el municipal.
Quant al veïnatge, els seus residents des de fa algunes centúries van contribuir a conferir a aquesta via un cert aire senyorívol, especialment referit a algunes de les façanes dels seus immobles. Així, diverses fonts documentades fan esment de la notabilitat de velles cases pairals, com la finca dels Cornet (gairebé a l’extrem del carrer, al número 30), una nissaga familiar que havia regentat diferents càrrecs administratius del municipi, alhora que havia estat impulsora i auxiliadora en la persona de Jeroni Cornet de distintes fundacions de signe religiós i caritatiu, a mitjan segle XVII. En una línia similar, també es va fer famosa la casa de la família Tribec-Padró, que sembla ser havia hostatjat –amb motiu del seu pas per la vila- al mateix Felip Vè, a principis del XVIII.
Tanmateix, el carrer també va guanyar celebritat a causa d’haver estat el bressol de figures de la talla del Doctor Jaume Serra i Jordi, esdevingut vicari de Vic al decurs de deu dècades; així com del Doctor Colomer, qui va ser comandat prior del Sant Crist. Més recentment, cal destacar la labor d’Ignasi Colomer, en convertir-se en un destacat arquitecte d’uns singulars edificis igualadins, d’estètica modernista.
Àdhuc, des d’una perspectiva estrictament social i cultural, l’edifici número 12 havia estat la residència d’un farmacèutic, que també feia de periodista, Pere Bosch i Soldevila (de renom “l’apotecari sord”), un ciutadà interessat pels avenços socials i urbanístics de la ciutat que, a les dependències interiors del seu establiment, havia convocat diverses reunions d’elevat segell intel·lectual; a la vegada que es convertia en el director de “El Eco de Igualada”, el primer setmanari igualadí (aparegut a l’any 1863). Endemés va ser també president de l’Ateneu Igualadí de la Classe Obrera i col·laborador assidu de posteriors mitjans periodístics de prestigi.
