Cadaqués, un dels indrets de la Costa Brava amb més caràcter, que -a pesar del “boom” turístic- ha sabut mantenir amb perfecta cohesió l’acostumat clima de pau d’altres temps i la indiscutible condició de població pionera en el món de les arts i de les lletres; és tot un reclam universal. Amb la seva extraordinària bellesa natural i la seva prodigiosa ubicació, aquesta anomenada “perla més blanca” de la Costa Brava, avui i sempre et presenta aquell fantàstic aparador capaç de despertar-te les mateixes passions que havien inspirat a artistes, escriptors o intel·lectuals… d’èpoques daurades.
Això és, just al punt més oriental de la costa catalana, i emplaçada enmig d’un paratge summament pintoresc, Cadaqués et regala un paradisíac i isolat racó de món a redós del Cap de Creus. El seu embolcall muntanyenc, entre dos turons, el Pení -que la separa de Roses- i el Puig dels Bufadors -que la separa del Port de la Selva- li confereix la categoria d’edèn que, encara a principis del segle XX, només tenia accés per mar; una mena de confí geogràfic d’una inconfusible identitat marinera i d’una resguardada arquitectura de pobles de pescadors.
Tanmateix, i prèviament a un passeig pel poble, potser la més suggeridora vista de Cadaqués és aquella que et fas teva, de mar estant, allà on una espectacular panoràmica t’encaterinarà amb un paisatge d’enlairats turons pinzellats amb totes les intensitats del verd. De retruc, aquest fantàstic conjunt acabes veient-lo reflectir-se damunt de la intensa blavor del mar; o bé, des de la immillorable perspectiva marinera que t’ofereix el promontori del Far de la Cala Nians, un altre punt destacat des d’on s’obre als teus peus una badia ben resguardada dels impactes de l’oneig i curiosament amagada darrere els roquissars d’una costa abrupta. Des d’aquests dos punts de capritxosa i privilegiada mirada, el silenci, la pau i la tranquil·litat es tornen increïbles, sobretot quan el més tangible és l’estampa de postal d’una fatxada marítima impregnada del blanc rabiós de les cases i de l’església de Santa Maria (segle XVI); una austera representació de Cadaqués.
Poble endins, un entramat de carrerons i placetes amb empedrats desiguals et conviden a inexcusables parades per l’entorn de l’església i de la veïna Casa de la Vila. Alhora, pas a pas, un seguit de cases assortides de locals o tallers mostren l’instint creatiu d’alguns dels seus veïns; mentrestant, alguns estrets camins et porten a segrestar les millors vistes obertes a tota la badia. I, resseguint el perfil d’aquesta badia, a banda i banda de l’antiga població, te n’adones com es va anar configurant bona part de l’eixample d’aquest hàbitat mariner; ja sigui gràcies a l’auge econòmic de la Catalunya de mitjan segle XIX, ja sigui gràcies als “americanus” retornats de Cuba. Observes com, hereus de certs corrents estètics molt punters són d’un testimoniatge categòric l’edifici vuitcentista del Casino de l’Amistat, entre d’altres; molt a pesar que sigui impossible d’esquivar la contemplació de les belles finques modernistes, com la Casa de Don Octavi Serinyana, la Casa Rahola, l’Escola Pública, la Torre del Colom, potser els més emblemàtics i la més preuada herència d’antigues nissagues ben proclius a les modes de l’Europa de les primeries de la passada centúria.
