Març, marçot… Fa un any, quin panorama! Des del confinament de la Conca d’Òdena estem immersos en un forat de color negre del qual ara sembla que comencem a sortir. Permeteu-me, però, una expansió personal. Jo també vaig estar malalt de covid-19. Em «remeto» a la nit de l’ingrés a les urgències de l’hospital i, vist i viscut l’any transcorregut, penso en com ens n’hem anat sortint. Ara qualsevol «moviment» hospitalari o esdeveniment social comença amb la verificació de la temperatura i fins i tot amb una pcr…; aquella nit recordo amb astorament com més d’una dotzena de malalts (no tots de coronavirus) vam conviure en un espai molt limitat unes quantes hores amb les nostres angoixes i els nostres virus… I recordo l’esforç i la dedicació excepcionals dels sanitaris i com els ho hem d’agrair. Ara, ja fa un any, portem mascaretes, guardem distàncies, ens rentem mans a desdir, patim confinaments, ens identifiquem en bombolles… fins a la vacuna que ha d’acabar amb el malson d’aquest any de vida que ens han robat. Toquem ferro!
La política, un altre forat negre. Per cert que no tractaré de política espanyola, ho dic perquè, tot i reconèixer la importància dels esdeveniments d’aquests dies protagonitzats pels partits espanyolistes i que ens poden arribar a «esquitxar», no entraré en els tripijocs i les interioritats coneguts i esbombats amb desmesura pels «nostres» mitjans.
Un forat negre, en què estem instal·lats, que no marxa ni amb lleixiu. Vam votar i vam guanyar, cridàvem quan l’1-O; ara ja ha fet un mes que hi hem tornat: a votar i guanyar. Guanyar, què? I per a què? Són dues preguntes molt simples aparentment, però a la política catalana, ja ho sabeu, tot és diferent i pren la traça d’una «dimensió desconeguda», com de forat negre. Els unionistes segur que tenen la cosa ben clara: sou, ens diuen, el que sou, una autonomia i us ofusqueu, ens tornen a dir, «a jugar el partit» com si no ho fóssiu. Per tant, continua l’unionista rabiüt, que no es tornin a repetir els excessos del passat recent, que es governi per a tots els catalans; aquest mantra sempre hi és, mentre que no volen veure, per exemple, que l’espoli fiscal de cada any des de fa ni se sap ens empobreix a tots els catalans, a tots, fins i tot els qui no ho volen ser malgrat l’adreça postal del DNI.
Després del 14F, i d’acord amb els programes electorals i manifestacions repetides pels partits, vull creure que hi ha la determinació de treballar per superar el moment de crisi i per avançar cap a l’assoliment de la Independència… En aquest sentit un servidor aplaudeixo l’elecció de la Presidenta del Parlament: Laura Borràs ha estat escollida a partir d’acords entre els tres partits independentistes i això és una bona notícia. La successora de Forcadell ha de ser -ja ho ha manifestat- garantia d’un Parlament lliure i independent on s’ha de fer valer els setanta-quatre diputats sobiranistes.
Encara som, però, sense Govern, em temo, immersos en baralles entre els nostres i instal·lats en aquesta mena de forat negre que és l’autonomisme, del qual ens hem de desempallegar. Vet ací la gran missió de la legislatura. Subscric un article de Carles Castellanos (*):on diu, entre més coses: «(…) què n’hem de fer de les institucions autonòmiques? (esperant que els partits independentistes les sàpiguen encarrilar). (…) han de servir sobretot per a ajudar a l’alliberament del poble català: defensar els interessos populars en la greu situació de crisi que ens ofega; i preparar les condicions per al reforçament de les institucions republicanes. I no han de fer el joc, de cap manera ni en cap circumstància, a la repressió de l’estat monàrquic espanyol.». La qüestió, segurament la qüestió central a resoldre per part del Govern que encapçalarà Pere Aragonès, haurà de consistir a acordar els independentistes com s’afronta la crisi que vivim (flanc social) i la superació de l’autonomisme (flanc nacional), aquesta rèmora o forat negre del qual fa temps que el president Quim Torra ens té «avisats». Val a dir tantes vegades com calgui que ambdós flancs i objectius són indestriables si ens avenim i convencem que l’autonomia no serveix per a garantir el benestar dels catalans, de tots els catalans, és clar.
(*) Carles Castellanos. La monarquia baixa. El Punt Avui 9/03/2021.
