No. No m’he equivocat. El conte original parla de la cova dels 40 lladres, no dels 70. Però és que en realitat no parlo de la cova de lladres de la rondalla infantil, sinó de la cova de lladres que és actualment el complexe de La Zarzuela. El lloc més inaccessible i blindat d’Espanya. Si al conte infantil hi ha 40 lladres que hi guarden el seu botí, a La Zarzuela i a tenor dels exministres, exfiscals de l’Estat, alts càrrecs i expresidents autonòmics, son més de setanta els lladres que hi ha fet –i segueixen fent- fortuna. Una fortuna opaca, secreta, en negre i blindada pels poders de l’Estat que veten, una i altra vegada, tots els intents de debatre la corrupció reial a Las Cortes Españolas.
La llista de lladres, perdó, de sota signants, fa feredat. Hi ha absolutament tots els poders del règim del 78…. excepte els del clan dels Pujol Ferrusola, tot i que també hi ha catalans: l’exministre Josep Piqué i l’expresident de la Diputació de Barcelona, Celestino Corbacho. I com no podia ser d’altra manera en una llista de suport a la corrupció generalitzada hi figuren destacats els noms d’Alfonso Guerra, Martín Villa, Esperanza Aguirre, Marcelino Oreja, Ana Palacio, Jose Ignacio Wert, Rafael Catalá, Margarita Mariscal de Gante (membre del Tribunal de Cuentas) Jaime Ignacio del Burgo o l’inefable Juan Carlos Rodríguez Ibarra que li deu voler pagar al Borbó, haver sortit judicialment indemne, de la seva vinculació als GAL.
Estic segur que si sortís un llistat d’exconsellers donant suport a Carles Puigdemont els encausarien per donar suport a la sedició i, en canvi, no veig que la premsa espanyola critiqui a cap dels 70 signants per apologia de la corrupció. El document de suport al mataelefants és un pamflet de lloances a la labor de Juan Carlos I durant els quaranta anys del seu regnat.
Una situació de corrupció generalitzada al més alt nivell que, a més, és celebrada i protegida pel mateix Estat, només es pot donar a Espanya, un Estat que mai ha fet les revolucions dels segles XIX i XX i que en un salt enrere que no vàrem saber veure en el seu moment, va tornar a la monarquia borbònica, sense sortir de la dictadura. Allò que ens varen fer creure que era una transició, s’ha revelat com una pròrroga “sine die”. Aquesta mateixa setmana, la consultora Moody’s ens adverteix que Catalunya està més exposada als efectes de la crisi econòmica derivada del coronavirus, a causa de la seva dependència d’Espanya que ens xucla els impostos però no els inverteix en serveis als catalans. També hem vist anunciada la inversió estatal de 20.000 milions d’euros en material militar quan el que necessitem són inversions en sanitat, educació i economia.
Una darrera reflexió: el dictador bielorrús Alexander Lukashenko amenaça amb castigar als responsables dels aldarulls amb 5 anys de presó. A la democràtica –i corrupta- Espanya s’ha condemnat a 13 anys per convocar un referèndum pacífic. Potser és millor que et goberni Lukashenko que no pas el PSOE, el PP i tota la banda dels 70 lladres.
