La igualadina Alba Vergés va ser una de les cares més visibles de la gestió de la pandèmia en el seu primer any. Com a consellera de Salut va haver de prendre i explicar algunes de les decisions més transcendents. Dos anys després parlem amb ella per conèixer com ho va viure des d’una vessant més personal.
Han passat dos anys ja de l’explosió de la covid a casa nostra. Li han passat ràpids o lents?
Mires enrere i dius: “ja han passat dos anys?”. Però realment han passat moltes coses en aquests dos anys. No sé dir si ha passat ràpid o lent.
Fent retroespectiva. Com recorda el dia 12 de març del 2020, quan s’anuncia el tancament perimetral dels quatre municipis de la Conca d’Òdena?
Aquella setmana comença d’una manera i acaba d’una altra totalment diferent. A l’inici hi havia casos puntuals a Igualada, molt en compta-gotes. El que vam veure aquella setmana era una cosa totalment diferent. Allò que ens explicaven des d’Itàlia ho vèiem clarament aquí.
D’un dia per l’altre creixia tant que el dia 11 de març ens vam trobar amb l’alcalde Marc Castells al Departament de Salut i ja es veia clar que quelcom diferent estava passant aquí que no ho teníem a la resta del país. No imaginàvem que acabés sent una cosa tan generalitzada.
La decisió de tancar perimetralment es va prendre el mateix dijous o ja s’estava madurant dies enrere?
El dimecres vam decidir que continuaríem pendents de l’evolució de cara a l’endemà. Dels primers 5 casos, que es confirmen el dia 9 de març, es passa als 13, 22 i 55. Creixien exponencialment. I aquests eren els casos que vèiem. Molts no els podíem detectar en aquella època
Com va viure la roda de premsa per anunciar el tancament perimetral de la Conca?
Crec que és la roda de premsa més complicada que mai he fet. No tant per mi personalment, que també, sinó perquè s’anunciava una decisió que no havia pres mai ningú abans. Després de dos anys potser ho veiem una mica diferent, però demanàvem a la gent quedar-se a casa, sense poder entrar i sortir del municipi, coses que són bàsiques. A més, ho fèiem per un motiu el qual encara hi havia molta incertesa al darrere.
Va ajudar o dificultar la seva acció el fet de ser d’aquí?
S’havia de fer. Si hagués sigut d’un altre lloc potser hauria estat més fàcil d’explicar, però igual de difícil de decidir. Sembla fàcil haver-ho d’explicar però no ho és.
De fet es va emocionar durant la roda de premsa i això li va comportar crítiques. Com se les va prendre?
Tot aquest debat el vaig conèixer més tard, no vaig poder ni entrar-hi. Després de prendre la decisió no és que s’acabés la feina, sinó havíem de seguir l’evolució a tot el país. Hi havia tanta feina que no estàs per això. La gent qüestiona les emocions i jo crec que hi han de ser. Ara que parlem molt de la Salut Mental, crec que no les podem negar, aquestes emocions. El que no poden fer és no deixar-te decidir, i això com es va demostrar, no va passar.
Amb el pas dels mesos de gestió de la pandèmia va notar el desgast?
No ho crec, no. Anàvem tant a tope que era impossible abaixar els braços o parar. Fèiem rodes de premsa diàries, reunions des de primera hora del matí fins les tantes de la nit. Dins de la gestió de totes les coses, però, intentava trobar un mínim d’espai per trucar a la família i veure com estaven.
Vostè no podia entrar a Igualada.
No vaig poder, no. I de la família es van contagiar tots. El meu marit estava sol a casa i va estar alguns dies trobant-se bastant malament, amb una nena d’un any i un nen de set anys, que va ajudar molt.
La meva mare ho va passar sense complicacions, però al meu pare el van ingressar, en un moment en què tot pujava i res frenava. Hi ha moments que penses el pitjor, però per sort no va haver ni d’arribar a l’UCI.
Vam passar de no haver sentit mai la paraula epidemiòleg a què ocupessin tots els espais mediàtics. Va costar gestionar el soroll mediàtic.
Estàvem molt ocupats en què la comunicació del Departament fos la que més confiança donés a la gent. Explicar el que sabíem i també allò que no sabíem. Volíem ser molt transparents i conscients que darrere de totes les dades que donàvem hi havia persones.
Amb la vacunació semblava que s’acabaria la pandèmia.
Ha estat el gran canvi, que demostra la importància de la recerca científica col·laborativa. Les dues primeres onades van ser sense la gent vacunada i en la tercera ja hi havia els primers vacunats. Amb l’inici de la vacunació hi havia il·lusió. El primer dia, molt simbòlic, vam repartir les 1.000 vacunes que teníem per tot el país.
I el moment en què s’accelera la vacunació és quan deixa de ser consellera. S’ho esperava?
Nosaltres treballàvem per continuar i seguir al departament de Salut. Vam marxar a finals de maig amb un percentatge de vacunació altíssim dels més vulnerables i amb la tranquil·litat que la pandèmia anava de baixada. I crec que els canvis al departament s’acaben notant, amb la quarta onada de l’estiu les coses no anaven tan rodades.
Hauria fet coses diferents?
Des del punt de vista sanitari sí. Els contagis eren d’aquells que encara no s’havien vacunat i no es va tenir la rapidesa que vam tenir en altres onades per protegir més l’Atenció Primària i no col·lapsar el sistema.
