Hi ha una dita jueva que diu: Si deus un milió al banc, tens un problema. Si deus cent milions al banc, el banc té un problema. Si deus mil milions al banc, tothom té un problema”. Això és una realitat a Europa, respecte d’Espanya.
El deute és tan gran que si estiguéssim tot un any treballant per a l’Estat, sense cobrar res, després dels dotze mesos, Espanya encara necessitaria un altre any per cobrir el deute amb Europa.
El deute espanyol és tan gran que qui té el problema és Europa que hi ha posat els diners. Uns diners que Espanya ha malversat en corrupció, monarquia, fons reservats, constructores, partits polítics, judicatura, sindicats, premsa, banca i, fins i tot l’Església que s’ha immatriculat milers de propietats que no eren seves. Europa tem per la desestabilització d’Espanya, car s’hi juga el cobrament del deute que, sense Catalunya, Espanya no podrà pagar. I amb Catalunya tampoc.
Segons bufen els vents de l’economia, la crisi que s’acosta tindrà dimensions èpiques i a Espanya, a causa de la puja dels tipus d’interès serà encara més greu, car el gruix de la despesa pública s’haurà de destinar a pagar els interessos del deute que, ai làs, segueix creixent dia a dia, mes a mes, gràcies a la voracitat de la corrupció sistèmica espanyola.
Fins ara el gruix del dèficit s’ha finançat amb l’espoli fiscal de Catalunya (entre 16.000 i 20.000 milions d’euros anyals) però amb la càrrega creixent dels interessos del deute i l’augment de la despesa militar, seran els ciutadans de tot l’estat els que patiran més directament els efectes de la crisi. Si fins ara l’ase dels cops ha estat Catalunya en el seu conjunt -independentistes i unionistes- ara, sense deixar de ser-ho, també els ciutadans de les altres “autonomias” en patiran les conseqüències.
Al llarg dels darrers tres-cents cinc anys, Catalunya ha intentar aportar sentit comú i modernitzar l’estat borbònic fent propostes de cultura democràtica, dinamisme econòmic, respecte a les llengües minoritàries… però tot ha estat endebades. El que n’ha tret ha estat persecució lingüística, empresonament, espoli fiscal, menyspreu i fins i tot l’afusellament -amb la complicitat de l’exèrcit nazi alemany- d’un president de la Generalitat en exercici. Europa té por. Prefereix una Espanya sense separació de poders ni drets humans, que una Espanya sense Catalunya.
Europa no farà res per nosaltres si no som capaços de fer entendre als espanyols, que l’estat s’ha convertit en la finca particular dels Borbón, on els partits en són els administradors i els ciutadans restem convertits en súbdits. Europa vol tranquil·litat als calaixos i per tenir-los tranquils vol pau als carrers.
Amb pau i tranquil·litat no arribarem mai a la llibertat. Ni personal ni col·lectiva.
