Dijous de la setmana passada La Veu de l’Anoia va complir 38 anys. La casualitat fa que, aquesta setmana, la secció d’història del segle XX a l’Anoia sigui la corresponent a 1982, l’any de la primera publicació d’aquest periòdic. Al mateix temps, coincideix amb l’obertura del nou disseny de la nostra pàgina web, coincidint amb la Diada Nacional.
L’aparició de diversos mitjans comarcals en llengua catalana va ser habitual en els primers anys de la dècada dels vuitanta. A l’Anoia, en aquell moment existien fonamentalment el bisetmanari “Igualada”, anteriorment vinculat al Movimiento Nacional, i la revista “Vida…”, de tarannà religiós, tot i que informava dels fets més destacats d’Igualada i comarca. Ambdues publicacions utilitzaven majoritàriament el castellà, excepte en casos molt puntuals. Al mateix temps, naixia l’Associació Catalana de la Premsa Comarcal (ACPC), de la qual la Veu de l’Anoia en va ser membre fundador.
Avui La Veu de l’Anoia és el periòdic d’àmbit comarcal més implantat en tota la comarca i punt de referència informativa, amb una tirada de 3.000 exemplars, té presència a 33 municipis. Actualment, a més de l’ACPC, també és membre de l’AMIC (Associació de Mitjans d’Informació Catalana).
La Veu de l’Anoia va néixer el 3 de setembre de 1982 amb el nom El Periòdic de la comarca de l’Anoia, que va canviar posteriorment per Aiona i el 1985 per la denominació actual. Neix de la mà de sis empresaris igualadins: Ignasi Carner, Josep Maria Andreu, Josep Vidal, Pere Carles, Pere Prat i Antoni Castells. Tots ells, fent una aportació idèntica, constitueixen Publicacions Anoia SL sense ànim de lucre. El seu desig és crear un grup periodístic “multimèdia independent” i a més del periòdic funden també Anoia Televisió i Anoia Ràdio que neixen de la necessitat d’omplir un buit que existia en aquell moment en la premsa comarcal a l’Anoia.
L’objectiu d’aquests empresaris era recuperar la identitat catalana dels mitjans de comunicació després de la mort de Franco. Llavors, la situació de la llengua catalana era fràgil i els mitjans en català estaven amenaçats.
La primera redacció fins al 1986, estava situada a l’entresòl d’un edifici de la rambla Sant Isidre d’Igualada compartit amb Anoia Televisió.
La maquinària llavors estava formada per màquines d’escriure i sobretot, per molta gent que feia L’Anoia de forma desinteressada. L’Anoia és el nom en què neix la primera capçalera i que es va veure obligada a canviar, primer per L’Aiona, causant un gran impacte al lector, i després, per l’actual La Veu de l’Anoia, ja que tots dos noms, van ser impugnats pel Diari d’Igualada perquè aquest considerava que s’assemblaven massa a la seva sotscapçalera: “Periòdic de la comarca de l’Anoia”.
Els primers anys de vida es caracteritzen per l’arrencada del diari i per exemple, els anuncis es cobraven cada setmana per la manca de liquiditat fins que el departament d’administració va estar consolidat. El primer número que surt al carrer sota la capçalera L’Anoia tenia 40 pàgines, costava 40 pessetes i es feia en format tabloide. La portada del divendres 3 de setembre de 1982 va ser una fotografia de Josep Bou que recreava una jove venedora de premsa que anunciava: “Ha nascut una nova VEU”. Durant l’etapa dels inicis del setmanari, s’expressa ja la seva línia editorial patriòtica i nacionalista.
El 8 de novembre de 1986 la seu del periòdic es va traslladar a la Rambla Nova per motius d’espai. Allí es van començar a veure els primers ordinadors Macintosh, i es va crear el primer portal a Internet: La Veu Digital. Finalment, el 1998 es trasllada a l’actual edifici de la Bandera Negra, al carrer del Retir número 40. Durant els seus anys de vida, el setmanari ha estat guardonat amb el Premi Avui de Premsa Comarcal (1993) i el Tassis Torrent a la millor publicació comarcal de Catalunya (1998). També amb el Premi a Millor Portada de la Premsa Comarcal (2013), el Premi UEA 2017 a la Trajectòria Empresarial i el Premi a Millor Portada Digital de la Premsa Comarcal 2018.
Tancament definitiu de Cal Font
El 1982 va ser també l’any del tancament definitiu de l’empresa tèxtil de Cal Font, llavors pertanyent a l’empresa Gossypium, que l’havia adquirit a la firma original, tal i com us vam explicar en aquesta secció. Anys més tard, el 1990, tot aquest espai viuria una profunda revolució urbanística.
