Va ser una sorpresa per a la majoria de la població d’Igualada. Una de les últimes mesures del darrer govern abans de la democràcia a la ciutat va ser l’enderroc de l’estació de tren, al capdamunt del Passeig Verdaguer, un edifici històric que, de la nit al dia, va convertir-se en runes. Quedava així enrere el final de línia del “carrilet” al ciutat, que així era des de 1893.
La nova estació es va inaugurar el 1978 quan es va escurçar el recorregut de la línia per a evitar diversos passos a nivell pel centre d’Igualada, ja que la via creuava el Passeig Verdaguer sencer, de més d’un quilòmetre de llargada. La decisió arribava un any després d’una mobilització social, molt important, que va consistir en una marxa a peu entre Igualada i Martorell per a reivindicar la supervivència de la línia.
La marxa l’havia convocada el teixit social anoienc i del Baix Llobregat sota el lema de “Salvem el carrilet”. Un temps abans, havia entrat en fallida la Companyia General dels Ferrocarrils Catalans, que arrossegava problemes econòmics. L’empresa pública Ferrocarrils Espanyols de Via Estreta (FEVE) va assumir l’explotació de la xarxa de via estreta entre Barcelona i Martorell i els ramals d’Igualada i de Manresa. L’Estat va aprovar reestructurar l’empresa, però, atenció, eliminant algunes línies, com ara el ramal de l’Anoia o el tram entre Hospitalet i Plaça Espanya.
Això va desencadenar de seguida un fort rebuig social. La marxa es va iniciar a Igualada, amb un grup d’unes 150 persones que van agafar el tren de les 8 del matí d’aquell dissabte 7 de maig del 1977. Irònicament, la marxa que havia de sortir de Martorell cap a Igualada va haver de començar més tard perquè el tren en què anaven els igualadins va patir una avaria abans d’arribar a Sant Esteve Sesrovires.
La marxa, de 40 kms., va passar pels pobles de Sant Esteve Sesrovires, la Beguda, Masquefa, Piera, Vallbona d’Anoia, la Pobla de Claramunt, Vilanova del Camí i Igualada. en cada població es llegia un manifest i es recollien signatures de suport per fer-les arribar al govern i al rei Joan Carles I.
Al vespre, en arribar a Igualada, hi havia una gernació. Al capdavant de la marxa hi havia “majorets” i la banda de timbals i cornetes de Vilanova, a més de l’antiga diligència que feia el trajecte a Barcelona, amb una pancarta que reivindicava “Amb carrilet sí. Amb diligència no!” A l’arribada de la marxa, la sortida d’un tren va ser celebrada amb aplaudiments pels manifestants.
L’alcalde Ramon Grau, va refermar la posició de la ciutat a favor de conservar el tren, fent una nova estació i traient el traçat que recorria el cèntric passeig Verdaguer, amb nombrosos passos a nivell. Allà es va fer la darrera lectura del manifest, que alertava que els pobles es quedaven com a únic enllaç amb “una carretera en pèssim estat, tant de traçat com de conservació i amb un alt índex de perillositat”.
La pressió popular va fer canviar els plans de FEVE, i, un any després, traspassava la línia a la Generalitat, que la manté en l’actualitat. Els vells automotors Man de color verd van donar pas, el 1986, a nous trens dièsel, i, el 1999, va arribar l’electrificació entre Martorell i Igualada. La línia, però, no ha tingut mai més cap inversió que li permeti esdevenir un transport competitiu entre Igualada i Barcelona. És més, el temps de trajecte és el mateix que fa 40 anys…
