L’any 1957 va fer les primeres passes l’Esbart Igualadí. Per a moltes generacions ha estat el referent del teatre popular a la capital de l’Anoia i a bona part de la comarca.
Els inicis de l’Esbart Igualadí es remunten cap als anys 1957/58. A finals dels anys 50 hi havia a Igualada una agrupació anomenada “Caçadors del Noya”, amb seu al local de la Cooperativa “La Victòria”. El grup de teatre d’aquesta agrupació es quedà sense director, i anaren a cercar l’Antoni Ferrer, actor i director de teatre. Aquest feia temps que restava inactiu del món de l’espectacle per raons familiars. Acceptà la proposta i el grup posà en escena a la Cooperativa dues o tres obres.
Al cap d’un parell d’anys, el 1959, l’Antoni Ferrer proposà a l’agrupació de fer els Pastorets. Els actors en un principi li portaren la contrària, ja que consideraven que no tenien mitjans per fer-los; ni tan sols escenari, ja que l’escenari de la Cooperativa era molt petit per a uns Pastorets. Però no aconseguiren treure-li del cap, i l’Antoni Ferrer es decidí posar-ho en marxa. Es realitzà la representació d’”Els Pastorets” o l’Adveniment de l’Infant Jesús” al local de les Escolàpies, amb un gran èxit, la qual cosa motivà la seva reposició.
Caçadors del Noya
Fou en aquesta primera representació dels Pastorets del Nadal de 1959-60, quan decidiren canviar el nom del grup, ja que “Caçadors del Noya” no feia per a una entitat teatral i, molt menys per a uns Pastorets. Passà a anomenar-se Esbart Igualadí, nom evolució d’un grup de teatre hagut anteriorment l’Esbart Dramàtic Igualadí, en el qual havien actuat alguns dels components de l’entitat. Eliminaren la paraula Dramàtic ja que els semblà poc addient, i així quedà el nom actual: Esbart Igualadí.
L’Esbart Igualadí, ja consolidat, continuà representant obres, sobretot infantils, com “La Ventafocs”. També es representà la Passió, el “Jesús de Natzaret”, però no arrelà en el públic igualadí i no tingué continuïtat; i altres obres més serioses com “La Puntaire”. A excepció dels Pastorets i “La Ventafocs”, obra que pel seu gran muntatge requeria un local com el de les Escolàpies, totes les obres es posaren en escena al teatre de la Cooperativa. “La Ventafocs” era una obra senzilla de fer, però de gran envergadura, amb un muntatge car i amb molt vestuari.
El pressupost en aquella època rondava les 10.000 ptes, i una obra com aquesta ja suposava aquest pressupost. Se’n realitzaren dues representacions, la segona gràcies al patrocini del gremi de teixidors. Fou una Špoca de gran entusiasme per al teatre; de fet, cada diumenge hi havia teatre, ja fos per grups locals com vinguts de fora. Per l’Esbart, això volia dir que quasi cada dia s’assajava per una cosa o altra. El local d’assaig era, evidentment, la Cooperativa.
Teatre de la Cooperativa la Victòria
L’Esbart tingué una primera època d’uns dotze o quinze anys, amb la gent que funda l’Esbart. Fou una època vinculada sobretot al teatre de la Cooperativa Victòria, i amb algunes representacions a les Escolàpies, com ja hem assenyalat. L’època que comprèn els anys del 65 al 70 esdevingué una temporada poc activa; l’Esbart tingué una baixada, després d’uns anys de molt interès per al teatre, com hem dit. Aquesta primera generació fundacional estava cansada, i els Pastorets fou el motor que aguantà l’Esbart durant aquells anys.
Trasllat al Rex
El 1970 l’Esbart es traslladà de teatre i passà les seves actuacions al teatre del Casal d’Acció Catòlica, el Rex. Cap al 1974 entrà una nova generació d’actors, que renovà la primera, impulsats pels Pastorets, que era l’obra principal i quasi única. Aquesta nova generació, provinent sobretot del món sardanista (la colla Primavera), començà una nova etapa de teatre, representant un munt d’obres, sobretot infantils (“La Ventafocs”, “Una vegada hi havia un pastor”, etc.). A més d’aquestes obres infantils, es mantenien també els Pastorets, continuant la tradició. Durant aquell temps es tirà endavant també dos anys la Passió.
Hi hagué després una tercera època, quan l’Esbart deixa el teatre Rex, motivat perquè aquest havia de tancar, i va a parar al Centro Nacional, que ha esdevingut el Teatre Municipal l’Ateneu. En aquest moment, en disposar d’un teatre amb moltes més possibilitats, l’Esbart es planteja ja realitzar obres de més envergadura, apartant-se més de les obretes que es realitzaren al teatre de la Cooperativa i al Rex, que limitaven la realització d’obres.
L’entitat continuà fins que malauradament el seu director, l’Antoni Ferrer, quedà cec a causa d’una malaltia i hagué d’abandonar. A partir de llavors assumí la direcció el seu fill i director actual, Francesc Ferrer. Amb aquest l’Esbart ha continuat representant i portant a escena un munt d’obres, a més dels Pastorets. El 1984 se celebraren els 25 anys de l’Esbart Igualadí, i això motivà una sèrie d’actes addicionals. Una de les coses que es féu va ser la posada en marxa d’un grup de teatre format per joves, que es conegué pel Grup de joves de l’Esbart Igualadí. Aquesta formació posà en escena amb gran èxit, “La cendrosa ventafocs”, que no sols es presentà a Igualada més d’una vegada, sinó que també es portà fora de la nostra comarca. Posteriorment el grup es fusionà a l’Esbart Igualadí, incorporant-se els actors a la formació principal.
La “grip asiàtica” continuava el 1957, i la Revista Vida… no va poder arribar als quioscs
