Un article de
Josep Elias

El 155 que ja vàrem viure
E

21 d'octubre de 2017

Els de la nostra generació; els de la nostra lleva -que cada vegada som més pocs- portem anys de vida i hem viscut diferents etapes de govern. Vam néixer amb la República. Vam passar la guerra, la postguerra, la dictadura, la transició, el 23 F, la democràcia i, darrerament vivim la corrupció i l’independentisme. És a dir, n’hem vist de tots els colors.
De cada una d’aquestes etapes tenim records més o menys bons. El que no podem oblidar és que nosaltres ja hem viscut un 155, imposat per un “ordeno y mando”, o sia gens democràtic.

Passada l’eufòria de l’anomenada alliberació, en aquell mateix 1939, se suprimí la Generalitat de Catalunya i les altres institucions catalanes d’autogovern. Desaparegueren els mossos d’esquadra. La premsa i la ràdio de casa nostra es passaren al castellà. Els nens que anaven a escola, automàticament els convertien en “Flechas” y “Pelayos”. Els donaven uniformes del Frente de Juventudes per assistir als actes polítics que s’organitzaven. Les sessions de cinema començaven amb la projecció de la imatge del Caudillo i s’interpretava l’Himne nacional. Abans de començar els partits esportius, els jugadors i els àrbitres, arrenglerats al mig del camp, o de la pista, pronunciaven els crits de rigor proposats pel glorioso Movimiento Nacional.

Recordo que el 1953, vaig estar a punt de estar sotmès a un consejo de guerra donat que, estant complint el servei militar a Melilla, vaig escriure un article que vaig titular: “Som i serem gent catalana”, cosa que originà sis o set denúncies al Govern Civil. Afortunadament, l’article era per la revista “Vida”…, i al ser aquesta una publicació de l’Església, va donar lloc a converses entre el governador i el bisbat de Vic, i la cosa no passà de l’ensurt.
Per entrar a treballar a les oficines de la Caixa de la Diputació Provincial, havies d’afiliar-te a Falange Española Tradicionalista y de las JONS.

Fou un 155 que durà 40 anys! Tot i que, cada cop més, anava trobant la resistència antifranquista. Bona part de l’Església catalana anà deixant aquell “nacionalcatolicismo” dels inicis, i lluità per recuperar les llibertats catalanes. El 1947, en ocasió de l’entronització de la Moreneta, a Montserrat va haver-hi una gran manifestació de catalanisme. Després van venir la “caputxinada” de Sarrià; la manifestació de capellans; la constitució de l’Assemblea de Catalunya, a la parròquia de sant Agustí, de Barcelona, amb el permís del rector, Mn. Josep M. Juncà, sacerdot igualadí; la vaga dels tramvies; el cas Galinsoga, director de “La Vanguardia” i els fets del Palau de la Música Catalana… per posar, només, uns exemples.

L’actual Ministro d’Educación vol atacar, judicialment, les escoles catalanes per promocionar el catalanisme. No deu pas recordar que, els seus pares o els seus avis, als nens que anaven a col·legi en aquells anys quaranta, ens feien cantar el Cara al Sol abans d’entrar a les classes, on els retrats de Franco i de José Antonio feien costat al crucifix i, potser no sap que els llibres de lectura foren adulterats, descaradament, donant-los un caire polititzat en desmesura, com el cas del Libro de España, de l’editorial FTD, de 1932, que posteriorment fou publicat per l’editorial Luis Vives en plena vigència d’aquell 155, antidemocràtic.

Els que ara bandegen la Constitución del 78, són els que no la votaren o la votaren contràriament, al·legant que era una Carta Magna massa permissiva; al contrari de Mn. Xirinacs, que, en el Senat, la votà amb un No, per considerar-la poc aperturista per a les autonomies històriques, donat que era un document que volia fer “café para todos”.

Josep Elías

Compartir

Deixa un comentari

L'Enquesta

T'atenen en català en els comerços on vas habitualment?

Ja no s'accepten vots en aquesta enquesta