12.1 C
Igualada
Dissabte, 24 febrer 2024

Un article de

Carmel·la Planell Lluís
Carmel·la Planell Lluís
Historiadora, periodista i fotògrafa

150è Aniversari del Col·legi de la Mare del Diví Pastor un segon capítol de les ensenyances impartides
1

Publicitat

Amb motiu del 150è Aniversari del Col·legi de la Mare del Diví Pastor, popularment “Divina Pastora”; un segon capítol de les ensenyances impartides

Avui, amb els avenços esdevinguts en matèria educativa sembla que no aporti res d’extraordinari de presentar una memòria de la vida acadèmica del col·legi; emperò, i amb motiu d’una trajectòria escolar de 150 anys, sí que queda validat -encara que sigui a mode d’un modest homenatge- de posar en valor i rememorar la vida d’aquest centre –una comunitat educativa, religiosa i laica- al llarg del segle XX.

1920. Pati del col·legi

En aquest sentit, atenent als preceptes religiosos que més el definien, i seguint el llegat del testament espiritual del seu Pare Fundador, el Pare Tous, i la seva exemplar labor humanista i de servei, encaminada a concedir una prioritària formació moral i religiosa a les nenes; aquest centre, de la mà de la congregació de religioses de l’Institut de la Mare del Diví Pastor, des dels dies de la seva fundació va lliurar-se a unes ensenyances basades en una educació cristiana fervent, sota l’advocació i el culte a la Mare del Diví Pastor, que sempre han estat una constant.

Així, ben aviat, al costat de les practiques i els treballs referits a la pròpia doctrina cristiana, en cada una de les diferents matèries, instituïdes pel govern de torn (geografia, història, cal·ligrafia, llenguatge, geometria, etc.) es mostraven les aptituds i l’eficiència acadèmica desplegada per l’alumnat del centre a resultes de la labor impresa per mestres, religioses i també religiosos. Seguidament, en temps de La República, i contraposada a l’Escola neutra i laïcista del seu ideari (Declaració de Laïcitat de l’Estat), el col·legi va proposar-se -no sense passar per certes vicissituds en l’oficialitat de l’exercici acadèmic- de mantenir hissada la bandera de religiositat i el seu lema educatiu.

1950. Aula Gran

La crònica posterior se situa davant dels fets que van precipitar la Guerra Civil, i que van paralitzar tots els ensenyaments, en imposar-se els comitès revolucionaris sobre la ciutat, i apoderar-se de l’edifici el POUM, tot dispersant la comunitat de religioses. Un cop acabada la guerra, no tardaria a veure’s realitzat l’anhel de continuar amb el ministeri religiós i educatiu del col·legi; reprenent pas a pas l’activitat escolar als cursos de Parvulari, Primària i Secundària; mentre s’observava un increment substancial d’alumnes procedents de la mateixa Igualada i de pobles veïns. Òbviament, els mètodes d’ensenyament eren els imposats i regulats per la Dictadura i la Santa Mare Església (Teologia Cristiana); de manera que els actes d’ensenyament es compartien novament i indistintament amb les celebracions religioses (misses, rosaris, l’Hora Santa, la Divina Pastora, etc.) i també amb la participació oportuna en festejos tradicionals de la ciutat, a més de la celebració del Nadal, dels Exercicis Espirituals, i del festeig del Final de curs amb el reconeixement públic a les alumnes notables. A tot això, s’hi sumava l’objectiu de fomentar les relacions socials, estimulant la formació moral i religiosa, tot enaltint l’esperit patriòtic que exigia el règim.
No va ser fins arribar la dècada dels anys 60’ que el col·legi no aconseguiria un marcat prestigi amb l’èxit de les diferents promocions que van cursar tant el Batxillerat elemental com el Batxillerat superior, cursos reglats pel Ministeri d’Educació, i dependents oficialment de l’Institut Lluís de Peguera de Manresa, i més endavant de l’Institut Pere Vives d’Igualada. Si més no, un canvi radical va produir-se a partir de 1973, en imposar-se la Llei General d’Educació (1970), l’Educació General Bàsica, un nou sistema educatiu obligatori i gratuït fins als catorze anys i establert -a partir del Preescolar- amb 3 cicles d’Educació General Bàsica (de 1r a 8è). I, un cop finalitzat aquest ensenyament, s’oferien dos camins: la Formació Professional de 1r i 2n grau i els tres cursos de Batxillerat Unificat Polivalent; àdhuc, el Curs d’Orientació Universitària. Amb tot, d’aquesta etapa educativa se n’obté que, en no estar subvencionada per als centres privats, es va veure necessària la unió del centres religiosos d’Igualada -Escolàpies, Escola Pia, Maristes i Divina Pastora- per a crear un nou centre amb la titularitat d’aquests col·legis i amb els seus mateixos criteris morals i pedagògics, el Col·legi Abat Oliba (1975); una destinació escolar, doncs, compartida que va mantenir-se, i amb encerts, fins al 1979, quan les quatre ordres religioses van renunciar a la continuïtat de la titularitat.

Aula actual

De temps més recents, cal destacar que el col·legi de la Divina Pastora es va unir amb les Escolàpies, amb l’objectiu educatiu de preservar la seva continuïtat, cedint l’Ensenyança Secundària i el Batxillerat a l’Escola Pia; reservant-se únicament el dret a seguir impartint l’Ensenyança Primària; mentre que l’Escola Marista conservaria els dos ensenyaments.
Als anys 90’, i especialment a finals d’aquesta dècada, la dinamització del centre en matèria educativa va incorporar noves formes d’organització escolar des d’una gestió que donaria peu a una participació més gran i compromesa de tot el claustre (càrrecs de tutories, distribució per departaments, acció pastoral, etc.). En definitiva, el col·legi progressivament s’anava adaptant a unes fórmules de treball que contribuïen a fer més transversals i més visibles tots els nivells de l’ensenyament, en la línia de poder atendre qualsevol ritme d’aprenentatge des de la implementació de diferents programes de garantia social per a totes les etapes educatives.

Aula actual

Òbviament, el centre des d’un bon principi ha anat seguint un sistema gradual d’ensenyaments ordenat segons les edats i les aptituds acadèmiques de l’alumnat; amb coneixements a tothora subjectes als plans d’estudi oficials i a la metodologia escolar de cada etapa. I és en aquest sentit que es fa entranyable, potser, de recordar la disposició escolar de mitjan segle passat, per arcaica i poc coneguda:
Les primeres classes de pàrvuls eren unes aules properes a l’entorn lluminós i alegre d’un pati, amb un captivador sortidor, una font i cinc bancs de pedra embolcallats d’arbres frondosos, amb un terra sorrenc que era tot un regal per al joc de la mainada. Quant al material escolar d’aleshores, era molt preuada la Caixa de lletres -l’abecedari fonètic i mímic, del Mètode Montessori- que permetia una iniciació immediata a la lectura.
Repartides per les diferents plantes del col·legi, una segona classe, anomenada de grau preparatori i primer grau, acollia un alumnat de set a nou anys; des d’una tasca de l’ensenyant que anava habituant l’alumnat a un exercici escolar cada cop més complet i exigent. I, una tercera classe, altrament el segon i tercer grau, reunia alumnes de 9 a 11 anys, en un estadi en què completaven la Primària i es preparaven per a ingressar o bé als estudis de Comerç o de Batxillerat.

Als ensenyaments de Comerç i Secretariat, en aules per sobre de la Capella, s’impartien matèries claus com: Aritmètica, Càlcul, Teneduría, Mecanografia, etc., orientades al món de l’Empresa.

Els cursos de Batxillerat, localitzats, a la tercera planta, en qualitat d’ensenyaments reglats i subordinats als centres estatals, dotaven de les suficients competències per a exigir el necessari esforç mental de l’alumnat i capacitar-lo envers la superació de les respectives revàlides, i l’obtenció dels títols de Batxillerat elemental o superior.

Per descomptat, inherents a les disposicions educatives del Franquisme, els coneixements memorístics prevalien per sobre de qualsevol exercici reflexiu o d’aprenentatge intel·lectual; compartint-se, tant al Batxillerat com al Comerç, amb la Religió, les matèries de Formación del Espiritu Nacional, les Labors, el “Corte y Confección” i “Hogar”.
Al cap i a la fi, aquesta pinzellada de l’univers educatiu del col·legi no vol anar més enllà de constatar una manera de ser i de fer inherent a les exigències del temps.

Compartir
Publicitat
Més notícies:

L’enquesta

el + llegit

Més notícies