Un nou atemptat ha sacsejat una capital europea. Amagats darrere la diversitat s’han tirat bombes per destruir la convivència. Botxins que clamen venjança per diàries milers morts de terres llunyanes. Uns parlen de guerres. Altre revifen el xoc de civilitzacions. Fanatismes, de diners, de greuges. Tot per justificar la barbàrie. La lluita sorda de sempre pel poder i els privilegis. Dies de tristesa. Sembla que en aquest món només es pot viure en pau envoltats de filat espinós, soldats amb metralleta i policies. De soroll de sirenes i pors. Cada cop es fa més difícil defensar els drets més bàsics dels ciutadans. I molts estan disposats a sacrificar les seves llibertats per la seguretat. Aquesta societat de benestar i el respecte, bressol de l’esperit democràtic, no pot claudicar ni pels atacs dels seus enemics, ni per la protecció dels seus governants.
Els belgues havien tancat els ulls volent convèncer- se que Molenbeeek no era Bèlgica. Era només una anomalia. Ara la policia ha reconegut que sabien on s’amagaven els autors de l’atemptat de París. Tothom recorda les paraules d’aquells ministres que proclamaven que “netejarien aquell barri” i ara manen sense haver complert les seves promeses. Eren els seus veïns. Part de la seva societat i del seu món. Volien creure que estaven segurs sent un país plural, on tots són diferents, però a la fi tots europeus. Però n’hi ha hagut prou amb aquella capacitat d’integració i acollida practicada durant tants anys, acollint espanyols, portuguesos, grecs, italians, alemanys, francesos, holandesos, americans, àrabs i tants més.
A Molenbeek, els professionals que treballen per fer front a la problemàtica del barri diuen que només es pot actuar amb mà dura, quan hi ha la confiança de la població. I justament això és el que no fa el govern belga. Els governants, com arreu, són mirats amb recel i desconfiança. Així ningú hi guanya. Es crea un sentiment d’injustícia, un desequilibri, que no s’arregla amb més controls, encara que molta gent ho vegi bé. Quan en els escorcolls nocturns en cases “sospitoses” la gent ha de sortir al carrer en pijama, siguin homes, dones o nens, pel sol fet de ser àrabs, es fa una nova barrinada a la convivència. I si no són culpable mai oblidaran aquesta escena, ni la discriminació soferta com a reacció per ser d’una cultura diferent. Uns ja diuen que Europa haurà d’aprendre a una convivència a la “israeliana”. Altres hi veuen situacions que empenyen Europa cap a la integració. Però s’ha de donar resposta a com fer front als atemptats, a la crisi de refugiats i la defensa dels valors socials que s’han aconseguit. S’ha d’evitar que l’odi niï entre nosaltres.
