Un article de
Jaume Singla
Periodista, articulista, viatger. Exdirector de La Veu de l'Anoia.
14 d'octubre de 2019

Viatge a enlloc

Un article de
Jaume Singla

Jaume Singla

Quan l’anterior cap d’estat va prendre possessió del càrrec a títol de Rei, per decisió del dictador Franco, Espanya tenia presos polítics. Una bona colla dels quals eren bascos o catalans. Juan Carlos I va inaugurar la reposició borbònica amb presos polítics a les presons espanyoles. Això va passar el novembre del 1975.

Entre els presos polítics hi havia, entre molts d’altres, en Marcelino Camacho, sindicalista històric fundador del sindicat obrer Comisiones Obreras, o Lluís Maria Xirinacs, sacerdot pacifista i catalanista, que mai va renunciar a veure una Catalunya independent. Ho va fer sempre al marge dels partits instal·lats en el sistema.

Tots els presos polítics havien estat jutjats pel TOP (Tribunal de Orden Público) que era un tribunal especial creat per la dictadura per a jutjar els delictes de caire –i opinió- política. Caure en mans del TOP era garantia de patir tortures a mans de la policia i rebre dures sentències pel delicte d’oposar-se a la dictadura.

El règim feixista segrestava revistes, prohibia llibres i cançons, obres de teatre i perseguia a artistes de qualsevol ram que no combregués amb la doctrina oficial del “régimen”. Molts artistes s’hagueren d’exiliar o retirar-se de la seva carrera.

La policia de l’època reprimia durament qualsevol manifestació reivindicativa. I quan en disparar amb foc real mataven a algú –i en foren desenes- sempre deien que havien disparat a l’aire. Els ferits en manifestació que anaven a l’hospital, si no trobaven un metge comprensiu, acabaven detinguts “por resistència a la autoridad”.

El procés de transició del franquisme al que, ens pensàvem, era democràcia, va acabar formalment amb el TOP. L’endemà de donar per dissolt el tribunal especial del TOP, es creava amb els mateixos jutges, el mateix personal judicial i el mateix edifici, l’Audiencia Nacional. Tribunal que fa dos anys va ordenar l’empresonament de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart i allà segueixen.

Franco va ser Jefe del Estado, sense que fos elegit per ningú. Juan Carlos I, en canvi va tenir un vot: el del general Franco. Felipe VI va arribar al tron, sense que ningú l’elegís. És a dir, Espanya porta més de vuitanta anys sense poder elegir el seu Cap d’Estat… i, en ser una monarquia, això es pot perllongar per sempre, si els ciutadans no hi posem remei.
Quaranta-quatre anys després de la reposició borbònica hem tornat al punt de partida: la dictadura. Hi tornen a haver presos polítics, delictes d’opinió, judicis sumaríssims per delictes d’opinió i exiliats. També hi ha persones empresonades sense judici, persones amb greus seqüeles de la repressió policial i, sobretot, hi ha una gran impunitat per als partidaris de la “unidad de España”.

Com va dir Marx –Grouxo Marx- sortint del no res, hem arribat a les més altes cotes de la misèria.

Comenta aquesta entrada:

Et recomanem×