Una memòria viva de la Dolors Genovès i Morales
U

9 de juliol de 2022

El decés aquest dimarts, dia 5, de la Dolors Genovès i Morales, als 67 anys, ha colpejat més enllà de la seva estimada família i nombroses amistats -entre les quals m’hi sumo- també l’univers dels mitjans de comunicació i una entitat tan nostra com l’Associació de Dones Periodistes de Catalunya.

A ella, tot i estar ja delicada de salut, vaig poder compartir-la lluitadora, esperançada i emocionada amb motiu de la 27ena edició de l’acte de lliurament dels Premis de Comunicació No Sexista, de l’Associació de Dones Periodistes de Catalunya. A propòsit d’aquella celebració, vull puntualitzar que, entre els diversos guardons a dones significades, va ser -per a mi- un motiu de sentida satisfacció poder atorgar el Premi “Trajectòria Professional” a una professional –de cap a peus- del periodisme; de retruc, una dona i amiga tan estretament vinculada a la nostra ciutat. Ella, en aquell acte, acompanyada per la seva filla Georgina, va voler transmetre aquest concloent missatge: “Les dones, avui més que mai, hem de fer pinya i hem de ser molt més combatives per a frenar els discursos frívols i manipuladors del poder”. Un postulat, tot sigui dit, obertament aplaudit per la gran concurrència de públic.

Un repàs a la seva trajectòria professional ens descobreix la grandiosa petjada d’una Dolors Genovès i Morales (Barcelona, 1954), periodista i historiadora; i Doctora en Comunicació i Humanitats per la Universitat Ramon Llull. Directora de documentals històrics a Televisió de Catalunya (1992 – 2014); així com Professora de Documentals de Creació i Directora dels Treballs de Final de Grau a la Facultat de Comunicació Blanquerna (Universitat Ramon Llull) i membre del Consell de Redacció de la revista “Trípodos”, de la mateixa Universitat.

El seu mestratge en documentals d’investigació històrica l’ha fet pionera en la “recuperació de la memòria”, des d’un plantejament de denúncia de l’error i l’horror, endemés d’una reflexió sobre la responsabilitat d’aquells que tenien –en el seu moment- el poder de decidir. Així, el gruix de la seva filmografia es basava en noves recerques sobre els períodes de la República espanyola, la Guerra Civil i la Postguerra. Per a les seves recerques, en conseqüència, havia treballat en els arxius de la Creu Roja (Ginebra); Foreing Office (Londres); Internacional Comunista, Exèrcit Roig i NKVD (Moscou); Arxiu Nacional (L’Havana) i Arxiu Municipal (Santiago de Cuba); Arxiu Militar (Friburg); Arxiu Nacional, Senat, Congrés i Arxiu Ministeri d’Exteriors (Madrid); Capitania Militar (Burgos); Arxiu del Moviment Obrer i Anarquisme (Amsterdam); Arxiu Nacional (Sant Cugat del Vallès), Arxiu del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, Arxiu Protocols Notarials (Barcelona), entre d’altres. I, d’aquestes recerques, compartides amb actives col·laboracions a l’Ara, a RAC, a TVC i a Catalunya Ràdio, en derivarien els documentals: Operació Nikolai (1992), L’or de Moscou (1994), Sumaríssim 477 (1994), Cambó (1996), Cuba, siempre fidelísima (1998), Joan March, els negocis de la guerra (2003), Roig i Negre (2006), Entre el jou i l’espasa (2007) i Topografia de la memòria (2008). Posteriorment, vindrien la trilogia: Adéu, Espanya? (2010), Això no funciona, o potser sí? (2011), Hola, Europa! (2013); totes elles una reflexió sobre la democràcia i el dret a l’autodeterminació des d’un vessant comparatiu: Quebec, Grenlàndia, Escòcia, Flandes, Catalunya. Finalment, el seu darrer treball és: Déu, amb accent (2014), sobre la diversitat religiosa a Catalunya; observada per cristians, musulmans, jueus i budistes.

Tanmateix, des de la perspectiva dels importants reconeixements públics de què ha estat objecte, val a esmentar, el Premi de Comunicació d’Òmnium Cultural per Adéu, Espanya? (TVC, Brutal Media, 2010) i aquest més recent Premi “Trajectòria Professional” de l’Associació de Dones Periodistes de Catalunya; mencions en què no sense ressenyar el perfil professional d’haver estat una investigadora d’excepció, la notorietat de les seves produccions van contribuir amb escreix a presentar una nova manera d’entendre la realitat de Catalunya i posar en valor el recobrament dels fets del passat, essent-ne crítica, a fi de rescatar i teixir tantes memòries com fos possible per a avançar des del present cap al futur; en definitiva, tot un rigorós modus operandi, i una lliçó de vida d’una dona que, a l’hora de comunicar-se, no tenia pèls a la llengua.

I, si se’m permet: Gràcies, Dolors, per les estones compartides, per les teves mostres d’afecte, i sobretot per les teves ensenyances! Sempre seràs, en mi, tot un referent i una presència viva! Abraçades.

Compartir

Deixa un comentari

L'Enquesta

T'atenen en català en els comerços on vas habitualment?

Ja no s'accepten vots en aquesta enquesta