Un bri d’esperança
U

28 de maig de 2021

Quan Pere Aragonès va acabar el seu discurs de presa de possessió com a president de la Generalitat, em va xocar el comentari d’un dels presents que va dir: “Si compleix la meitat del que ha promès, ja em donaré per satisfet”.

Aquesta expressió em va fer pensar perquè crec que és una mostra del que pensen moltes persones. Ens hem habituat tant al fet que les promeses es converteixin en fum, que si en féssim una llista no acabaríem mai. Per això, molts es miren la política amb indiferència, amb el convenciment que l’única cosa que interessa als polítics és mantenir la cadira. I no és que no hàgim tingut motius per pensar-ho. Ho hem vist recentment en les mateixes negociacions per arribar a un acord entre partits independentistes.

Però a vegades cal tocar fons per invertir la tendència. I, en aquest cas, crec que cal donar al 132è president de la Generalitat una ocasió de recuperar el prestigi tant de la institució com de les seves actuacions. Desitjo i espero el canvi que, segons diu, està disposat a dur a terme el president més jove de la història. Té fama de treballador tossut, de no parlar amb mitges tintes i adoptar sempre una actitud receptiva. Espero que tot plegat indiqui el canvi d’aires que fa falta.

D’entrada, fruit del pacte Junts-ERC-CUP s’han incorporat al govern un seguit de persones relativament joves, amb provada capacitat de gestió en càrrecs anteriors. Segons tinc entès, es tracta de gent competent en els seus àmbits però també amb currículums polítics força actius. Convindria tenir en compte els dos aspectes: l’eficàcia com administradors d’uns recursos i una visió de país, avui imprescindible si volem que Catalunya tiri endavant.
És evident que no podem continuar com fins ara. Patim encara les seqüeles del 155. Ens trobem amb una repressió política contra qualsevol intent d’aconseguir la plena llibertat de Catalunya. És una causa general contra l’independentisme, que té conseqüències adverses en l’economia i el funcionament general del país. A Catalunya s’inverteix cinc vegades menys que a Madrid mentre que som la segona comunitat a l’hora d’aportar recursos a l’estat. Dit d’una manera gràfica, vivim amb el dogal al coll i amb una cadena que des de Madrid poden estirar o allargar segons els convingui. Cal canviar aquesta tendència, cal treure els presos polítics de la presó, cal fer retornar els exiliats, cal promoure l’ús de català, cal remuntar la moral de país.

És evident que hi haurà moltes dificultats. Els nostres adversaris no en deixaran passar ni una. Mentiran, tergiversaran, condemnaran… com han fet sempre. I nosaltres només podrem fer front a aquests embats si anem units. El nou govern és un raig de llum al llarg del túnel, una escletxa d’esperança, potser l’última oportunitat perquè no ens ofeguem en el marasme d’aquells que ens volen sotmesos. Nosaltres, però, hem de proclamar sempre la nostra voluntat de ser un país lliure. En paraules d’Espriu, “no gos mesell, sinó únic senyor”.

Compartir

Deixa un comentari

L'Enquesta

T'atenen en català en els comerços on vas habitualment?

Ja no s'accepten vots en aquesta enquesta