La forma d’estat (monarquia, república, dictadura…) en cap país del món, no hauria de condicionar el caràcter dels seus ciutadans. A l’Estat espanyol sembla ser que formar part d’un regne i no d’una república, ha convertit a molts ciutadans espanyols en súbdits.
Súbdits dels Borbons i esclaus de la cort. Els catalans -o almenys una majoria- ens sentim ciutadans i no súbdits. Per això trobem lògic i desitjable sotmetre a referèndum el futur de Catalunya. Aquest anhel, tan lògic en qualsevol democràcia, no és entès així per l’Estat que respon únicament amb amenaces i impediments legals a totes i cadascuna de les reivindicacions catalanes.
Després de reformar l’Estatut d’Autonomia seguint tots els viaranys que marca la Constitución Española, el Tribunal Constitucional, a proposta d’un partit aleshores a l’oposició -i molt minoritari a Catalunya- declarava inconstitucional la major part del text estatutari. Això ho feia el 2010, quatre anys després que el poble de Catalunya referendés l’Estatut
en referèndum. Des d’aleshores cap de les reivindicacions catalanes, incloses les que el Constitucional va declarar legals, ha estat escoltada pel govern d’Espanya. Mentrestant les infraestructures estatals a Catalunya ens situen un esglaó per damunt d’Àfrica i políticament en una dictadura feixista on els aparells d’Estat es dediquen a fabricar proves falses contra els líders institucionals catalans o els porten davant dels tribunals.
“Arribarà un dia en que no podrem més i, aleshores ho podrem tot” deia Vicent Andrés Estellès. Doncs bé, aquest moment ha arribat. El govern de la Generalitat ha fixat data -u d’octubre- i pregunta per al Referèndum d’autodeterminació de Catalunya. Ja no hi ha marxa enrere. Malgrat les amenaces dels acòlits de Mariano Rajoy, dels líders (?) del PSOE, dels anticatalans
de C’s o de la majoria de la premsa, els catalans ja no tenim por de res. I menys a res que pugui venir de l’Estat. La diferència entre una democràcia i una dictadura és que les grans decisions les prenen els ciutadans votant. Si no ens deixen votar, Espanya en el seu conjunt -i no només l’Estatse situarà fora dels nivells democràtics acceptables a Europa. Com diu la vella cançó del Club Súper 3 que cantaven els nostres fills: Uh Oh, no tinc por! Estic segur que l’u d’octubre tindrem una cita amb les urnes de la llibertat. Diguin el que diguin els membres de la cort borbònica.
